L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha proposat Barcelona perquè organitzi els JJ.OO d’Hivern del 2022. Ho ha venut com un projecte de país que reactivarà l’economia, que cohesionarà la ciutat i la convertirà en la capital del sud d’Europa. És veritat que una iniciativa com aquesta, ben treballada i planificada, amb els consensos i les complicitats adequades i amb un disseny supramunicipal (nacional) ambiciós però realista podria ser una font d’il•lusió important per una poble que fa massa temps que viu endormiscat. L’organització dels Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus del 2022 podria ser l’excusa perfecte per articular el país amb infraestructures modernes, ràpides i àgils que facilitessin la mobilitat de persones i mercaderies. Això suposaria, entre altres mesures, completar o ampliar les vies d’accés de la Regió Metropolitana al Pirineu ja existents (la C-16, C-17, la línia de tren de la Pobla i la Barcelona-Puigcerdà); per acostar Roses a Viella amb una N-260 ràpida i menys perillosa; per vestir dels serveis adients a les comarques de muntanya i a l’entorn de les estacions d’esquí, etc..
És evident que aquesta podria ser una bona iniciativa de país engrescadora i il•lusionadora; d’aquelles que només aglutinen adhesions i complicitats. Però un projecte de país de debò no sembla que es pugui aixecar des de la improvisació. El segon volum del llibre de memòries de Jordi Pujol (“Memòries. Temps de construir”. 1980-1993. Editat per Proa) explica com l’any 1982 el llavors alcalde de la ciutat, Narcís Serra, el va anar a veure a la Generalitat acompanyat pel president del COI, Joan Antoni Samaranch, per plantejar-li l’oportunitat de fer els JJ.OO del 92 i demanar-li la seva complicitat. Serra sabia que un projecte com aquell, de ciutat i de país, només es podia construir des de la unitat d’acció amb les principals institucions del país, en aquell cas l’Ajuntament i la Generalitat, i sense l’obstacle de la principal força política, CiU.
Tot fa pensar que l’alcalde Hereu no ha actuat així. No consta enlloc que el grau de coneixement del projecte per part de la Generalitat fos, com a mínim, acceptable; tampoc el territori, és a dir, allà on es proposa que es disputin les proves. I el principal partit polític del país, juntament amb el PSC, CiU no tenia ni idea dels plans d’Hereu. És a dir, res del que aconsella el sentit comú per tirar endavant una iniciativa nacional d’aquest abast s’ha fet. No s’hi val a dir, com va fer ahir Hereu, que hi ha moments que un alcalde primer anuncia prioritats i després busca els consensos. Barcelona ha de ser seriosa; no pot improvisar. Primer ha de cercar els consensos. Més enllà d’una idea, no sabem quin projecte ens proposa l’alcalde, de quines disposa, quines institucions han compromès el seu suport i ajut, com s’hi implica el territori, quin cost aproximat pot tenir… Només sabem que ha tingut una idea.
Fa tot l’efecte que tot plegat és una maniobra de màrqueting per frenar el desgast que prediuen les enquestes; una fugida endavant per evitar la pèrdua de l’alcaldia a les eleccions del 2011; un anunci per crear pol•lèmica (l’enfrontament amb l’Aragó està garantit), per omplir pàgines de mitjans escrits i minuts de mitjans audiovisuals i recuperar notorietat. El problema d’Hereu no és que sigui un mal alcalde, que segurament no ho és; el seu problema és que ha arribat a l’alcaldia amb un projecte polític de ciutat totalment esgotat.
