Aquests dies d’actualitat tan british, m’atreviré a mirar d’analitzar via un clàssic anglès la malastrugança que persegueix l’estrella política de l’alcalde Jordi Hereu. El secret és en el lideratge, en aprendre, en dominar l’escena, en què la interpretació no sigui percebuda directament com a mentida, com a falsedat. Dilluns vèiem l’alcalde de Barcelona interpretant pèssimament davant la premsa, tot fent veure que havia votat en la consulta per la Diagonal, quan finalment ahir va haver d’admetre no ho havia pogut fer. La caricatura del personatge ha esdevingut, de la mà d’ell mateix, grotesca.
Andrew Roberts, historiador de la Universitat de Cambridge, va dirigir la sèrie de la BBC Secrets del lideratge. Aquest producte televisiu es basava en un llibre del mateix Roberts, de títol Hitler y Churcill, los secretos del liderazgo (aquí publicat en espanyol per Taurus). La contraposició de lideratges ja era en sí mateixa una llaminadura. Els dos grans antagonistes europeus de la Segona Guerra Mundial. La nit i el dia. Dictadura versus democràcia. L’autoritarisme del braç alçat enfront el simpàtic signe de la victòria fet amb dos dits. Uniforme contra corbatí victorià. Bigotet ridícul davant del cigar de la victòria. Dos personatges polítics ben contraposats, també per la via de les imatges. I entre els paral•lelismes que malgrat tot Roberts troba que van existir entre ambdós líders, aquest: “Oradors vehements i conversadors hipnòtics, tenien un talent natural per a la interpretació; els dos eren més que capaços de dominar aquells que queien sota el seu encanteri”.
Tenien qualitats per liderar, i a més les projectaven. Segurament a Hereu no li passa ni una cosa ni l’altra. I si bé és cert que ell com els seus contemporanis polítics té avui més difícil lluir fruit de la seva hiperexposició a l’escrutini dels mitjans, és exasperant la incapacitat de l’alcalde. De fet, mai no desaprofita ni una sola oportunitat per quedar malament. La Vanguardia ens mostrava ahir els detalls del que projectava la seva comunicació no verbal (i els llavis d’un assessor) quan va asseure’s per mirar de votar sobre el referèndum pel futur de la Diagonal de Barcelona. Tot apuntava ja dilluns que no ho havia pogut fer.
Però més enllà de la imatge trista que podia projectar un alcalde de pega, que no pot ni votar en una consulta que ell s’ha muntat a major glòria de la seva persona, el problema d’Hereu rau en què no aprèn, en la seva congènita manca de lideratge. Perquè si has de mentir, com a mínim fes-ho per coses de gruix i mira de convèncer. Com ho feia Felipe González o com li agrada de fer a ZP. Però no denotis una manca tan flagrant de lideratge que ni et permet admetre que, efectivament, la maquineta per votar no va. Això hauria estat un daltabaix? Potser sí, però ara de regal, junt amb això, Hereu hi té la mentida manifesta i ridícula. Un esperpent.
En el seu dia vaig deixar escrit que en el posat d’Hereu servidor hi veia el Neró de la mítica Quo Vadis, interpretat per Peter Ustinov. I ara la pregunta de la pel·lícula ens va bé. Quo vadis, Hereu? A on va el teu lideratge? Jo de moment veig que a Hereu se li està posant cara de Gordon Brown, un altre que igualment l’espifiava en públic tant com podia, també en plena campanya. I ja sabem cap a on ha enfilat camí aquest bon home fa només un dia, oi?
