El balanç que podem establir els ciutadans de l’actuació dels polítics catalans en aquest calorós mes d’agost, es pot resumir en poques paraules: Temença, circumspecció, indignació, i, per damunt de tot, vibració nacional. Sembla que l’expectativa d’una possible retallada de l’Estatut d’Autonomia està causant un augment d’adrenalina nacionalista, que porta a un contingent important de catalans cap al plantejament independentista. Cal reconèixer que s’ha generat, en els últims anys, el cansament d’estar sotmesos al jou d’Espanya.
L’evolució de la política de l’Estat, les intervencions de diverses instàncies governamentals i l’opinió pública expressada a través de diversos mitjans de comunicació, respecte a l’autonomia catalana, posen en evidència que els trenta anys de democràcia no han servit per una millor entesa entre Catalunya i Espanya. Hem perdut, un i altres, catalans i espanyols, aquell esperit de diàleg que va fer possible la transició pacífica de la dictadura a la democràcia. Recordo que el líder democristià Anton Cañellas –ara es compleixen 3 anys del seu traspàs– deia, en un dels seus últims discursos, en qualitat de Síndic de Greuges, que “allò realment decisiu, allò que va fer de la transició espanyola un èxit, va ser la capacitat de la societat civil i política de crear espais de diàleg. Primer, espai de diàleg entre els diferents grups polítics de l’oposició i, més tard, espai de diàleg amb el poder instituït. En això, en la creació d’espais col•lectius de diàleg, Catalunya va ser, una vegada més, pionera, i va marcar a tota la societat espanyola el camí que calia seguir per assolir la llibertat”.
És cert que han transcorregut trenta anys i les posicions, ja plenament situats en el joc democràtic, no poden ser les mateixes, però hem de convenir en que ni els polítics, ni els mitjans de comunicació, ni la intel•lectualitat, ni els capdavanters de la societat civil arriben al nivell que caldria per crear espais de diàleg i buscar solucions de consens. Diàleg que, està clar, només es produeix entre dos que es consideren iguals entre sí, ni superiors ni inferiors un respecte a l’altre.
Penso que, al llarg de la història i fins al dia d’avui, els catalans sempre hem estat disposats a dialogar i a negociar, sobretot quan se’ns considera com la nació que som, no com una simple comunitat autònoma. I penso també que els interlocutors, els espanyols, governants i ciutadans, potser ja han oblidat que la Constitució parla de “nacionalitats i regions”, que no són la mateixa cosa. Hi ha Comunitats Autònomes que són regions, i unes altres que són nacionalitats –paraula de caràcter eufemístic per obviar dir nacions. I aquestes nacionalitats o nacions no poden ser tractades igual que la resta de regions en virtut d’una sacrosanta unitat d’Espanya.
Només hi ha una manera de salvar la unitat de l’Estat espanyol, que consisteix en inventar unes noves bases consensuades per les diverses nacions que conté l’Estat. Si no, tard o d’hora, als catalans només ens queda una via per subsistir, la independència.
