El primer tren cap a la independència ja l’hem perdut. Feia 80 anys, des de la proclamació de la República de Companys, que no érem tan a prop com ara d’esdevenir un Estat. Som en un moment excepcional gràcies a què tots plegats hem fet bé moltes coses. La societat civil hem pressionat la classe política per posar rumb cap a la independència, ho hem fet a la catalana, és a dir amb ordre, pacíficament, amb arguments, donant oportunitats a l’Estat abans de fer cada pas irreversible. Hem votat molt majoritàriament partits que volen posar a prova el dret a decidir dels Catalans, i ara estem a l’espera d’un full de ruta pragmàtic en un entorn molt dur com l’Estat espanyol i disposat al que calgui per frenar-nos.
Tot això ho hem aconseguit en poc més de 2 anys, cosa impensable per la majoria; tot ha anat prou ràpid, però ara estem impacients perquè volem que el procés no s’aturi. Ens queden pantalles per superar però destacaria que les més importants a hores d’ara seran la paciència, la resistència i la unitat si volem vèncer. Paciència perquè em sap greu dir-ho però hem perdut el primer tren cap a la independència i ara cal esperar el següent i no sabem quan passarà. Les eleccions que es podien haver fet aquesta primavera es traslladen, en el millor dels casos a la tardor, I pel mig hi haurà unes eleccions municipals que sense dubte comportaran tensions polítiques. Però a més ens caldrà resistència perquè l’Estat no es quedarà impassible i just després de les municipals obrirà un procés judicial per suspendre el caràcter plebiscitari de les eleccions. Ho ha de fer perquè al títol preliminar de la Constitució ja diu que Espanya és indivisible, i qualsevol cosa que vagi contra això ha de ser impedit per la via legal. No tinguin cap dubte que el TC avalarà qualsevol llei en aquesta línea.
També caldrà la perduda unitat perquè només així tornarem a ser forts per superar les properes grans dificultats. Aquells partits que han preferit posar excuses a acceptar un full de ruta unitari hauran de tornar a fer marxa enrere si volen que torni a passar un nou tren. CIU sense ERC no arribarà a la independència i al revés igual. No ho han volgut entendre, però hi ha lògiques que no s’aguanten a no sé què un posi per davant el partit al país.
Hem fet coses mal fetes i per això hem perdut el primer tren, hem permès que els polítics sortegessin la societat civil, des d’ICV que ha fugit sempre la primera , fins a les CUP que en la darrera pantalla no van poder acceptar més imatges de la maneta de CIU, i ERC que ha fet els seus càlculs i li ha semblat que també era millor anar solets. CIU en aquest sentit no ha sabut convèncer als altres a què li fessin costat, qüestió certament complicada però clau i per tant segur que mal treballada vist el resultat.
També la societat civil hem fallat, no obligant els partits a anar tots a una, a abandonar les diferències i construir sobre el pal de paller de la voluntat majoritària de la societat civil expressada clarament al carrer i a les urnes. L’important ara és que el pròxim tren passi aquesta tardor, coincidint amb les eleccions que cal convocar pel 27 de setembre, però això no és tan clar que sigui així. Insisteixo si no hi ha paciència, resistència i unitat, pot ser que no puguem votar el 27-9, o que no puguin presentar-se els partits que volen trencar l’Estat, i si no hi ha unitat els partits seran molt febles per superar aquesta situació.
La solució perquè passi aquest nou tren, sota el meu punt de vista, rau en què la societat civil faci un cop de puny sobre la taula i obligui els partits a anar junts en aquestes eleccions del 27-9. La unitat fa la força, en el nostre cas més que en cap altre. Només quan hem anat junts hem avançat significativament, i sembla que ho haguem oblidat, i a més ens haguem cregut les excuses dels partits per no anar plegats.
Assemblea, Omnium. AMI, CCN, Sumate, i els que vulguin, haurien de pressionar fins al límit perquè les pròximes eleccions siguin úniques, unitàries i definitives, i garantir que passi el que passi el poble votarà en clau plebiscitària si cal amb la més dura de les resistències: el partit del SI contra els partits del NO. Altrament, preparem-nos per esperar un tren que encara no té ni maquinista per posar-se en marxa. Entretant recordem que al maig hi ha municipals i els partits escoltaran allò que els digui el poble. La demanda d’unitat ha de ser un crit clar en les municipals si volem agafar un tren el 27-9.
