Hem de veure'ns més?

"Tota una vida es pot condensar en un sol instant"

Un anunci d'enguany de la loteria de Nadal pretén recordar-nos fins a quin punt les persones que diem properes, les que estimem, no són ni de bon tros les que més veiem. Per comprovar-ho es proposa un càlcul del ben poquet temps que hi dediquem en relació amb l'atracció letal que ens provoquen les preocupacions més quotidianes i prosaiques, la procastinació en les diverses fórmules cibernètiques o la nostra feina dins i fora del lloc on es desenvolupa. Total, a la meva millor amiga potser li dedico en el conjunt dels anys que suposadament em queden per viure, tot plegat quatre dies, cinc, una setmana? I sobre la vida familiar, i pensem que la major part del temps es dorm, i de la resta sols en poques ocasions s'hi dialoga, o es comparteixen alegries o penes, la desesperació per tot el temps perdut hauria de ser gegant!

 

La idea de fons és doncs, el temps perdut, però, quina és la implicació d'una afirmació com aquesta? Que en visualitzar la ridícula porció de temps que dediquem al més important, hauríem de canviar alguna cosa de la nostra vida. Així, al conjunt de remordiments que en la nostra tradició cultural es fàcil que ens carreguem sobre les esquenes, es veu que hauríem d'afegir-ne aquesta. Recordar que la nostra vida és una continua pèrdua de temps en relació al que afirmem com important.

 

Però és una trampa, una més d'aquesta època on barregem la realitat amb suposades lliçons sobre el que està bé o malament, impartides des de les diverses pantalles per on es cola l'enginyeria social de torn, la mateixa que ens presenta els esmorzars familiars dels anuncis com una plàcida reunió amb somriures i bon rotllo per fer-nos sentir fatal pel fet que en el dia a dia sort tenim si coincidim a taula amb el cafè i els cereals de tothom.

 

Com és l'època de la quantitat i no de la qualitat, et pregunten sobre les hores viscudes amb els éssers estimats i no sobre els temps que són en els teus pensaments, sobre l'expectativa de veure'ls, o sobre el record conservat al llarg dels anys. L'anunci és massa pla i groller com per saber que, per exemple, el record és l'únic que manté vius els meus pares, malgrat haver marxar tant d'hora, i que no moriran mai, almenys no mentre jo els recordi. I que viuran també mentre els recordin els meus fills, als quals, segons l'anunci, he dedicat i dedico poc temps, perquè resulta que, com tothom ha de treballar i això de la mestressa de casa dedicada als altres ara és anatema, resulta que a la vegada està molt bé i molt malament que tot plegat els hi hagi dedicat un parell de mesos, descomptant hores de son... quin embolic ridícul.

 

 

De sobte, m'ha vingut al cap una pel·lícula d'inspiració budista (compta com a temps de gaudi del meu estimat cinema?). Una dona anònima hi treia la pell a una patata amb un petit ganivet en una cuina perduda a l'Himàlaia durant un bon grapat de minuts, percentualment una eternitat en l'univers de la cinta. Com es pot dir tant amb tant poca cosa? Tota una vida es pot condensar en un sol instant.

 

Comentaris