Després de molts anys de qüestionar les xifres d’assistència a les manifestacions de la Diada, de cop, la guerra dels números s’ha acabat. La delegació del govern espanyol a Catalunya ha renunciat a tibar cap avall els manifestants amb alguna xifra ridículament baixa que servís, com sempre, per buscar un terme mitjà més modest. És més, els mitjans de Madrid han acceptat, per primera vegada i sense més, el milió de manifestants que ha comptat la Guàrdia Urbana. El famós “suflé” ha desaparegut de les pàgines i les tertúlies de l’espanyolisme mediàtic.
Per què? Doncs perquè l’Estat espanyol ha comprovat que la via institucional a la independència va naufragar a finals de l’any passat -sense que hi hagi símptomes clars de represa- i l’oportunitat d’un esclat insurreccional és un escenari no buscat, que divideix els partits i les entitats independentistes. I sense estratègia no hi ha connexió possible entre les bases de l’independentisme, per més mobilitzades que estiguin, i una acció realitzable.
Tot i així, hi ha un compte enrere per a un segon escenari de xoc institucional. Les sentències contra els presos polítics seran inassumibles i deixaran impracticable, una vegada més, qualsevol intent de tercera via, encara que tingui origen dins del propi independentisme. En definitiva, l’endemà de les sentències torna a ser 3 d’octubre.
