Ahir un nou programa televisiu em va deixar glaçada davant la pantalla. Slumdog Secret Millionaire es deia. Utilitzant part del títol del reconegut film de Danny Boyle, Channel4 decideix ajuntar uns quants milers de lliures, unes càmeres, unes desenes de persones amb abundants salaris, un radiant equip de producció i una recargolada idea. I vinga, tots a l’Índia. A ajudar als necessitats.
Una dona adinerada, nascuda a la Gran Bretanya, viatja amb tot el “crew” de la cadena britànica cap al país dels seus avantpassats. L’únic que manté en comú amb ells, però, són les faccions i un cert parloteig del llenguatge natiu.
La dona arriba a Bombai. En xoc. Quanta pobresa!, exclama. Fins i tot plora davant de les càmeres. La bona dona passa uns dies entre les barraques dels barris més pobres de la capital. Amb les seves ulleres Dolce&Gabanna va esquivant la brutícia. Porta un vestit típic de la zona per integrar-se millor. Coneix algunes persones d’allà. I finalment, com si d’una deessa es tractés, s’asseu en una cadira, mentre la resta continua a terra, i els hi diu la veritat: “He vingut per fer-vos entrega de dos mil lliures!. Ràpidament tallen a un primer pla: Els bitllets. A continuació, un altre primer pla de qui agafa la quantitat. Música de fons. Clímax televisiu.
En acabar el programa, arriben els anuncis i acte seguit, les notícies de les deu. Als titulars, Haití. L’ajuda internacional continua sent mínima…
