Haidar / Jacquet

"Haidar és un malson per al Marroc, però també per a Espanya. Els recorda la patètica manera com van perdre el Sàhara Occidental"

Aminatu Haidar és una dona d'aspecte elegant, vagament hieràtic, amb mirada fonda i aquosa que evoca deserts silenciosos i nits estelades. Pel que diu i pel que fa és sens dubte una persona intel•ligent i amb una determinació a prova de tortures i coses pitjors. No m'estranya, doncs, que resulti tan molesta a les autoritats del Marroc: aturar-la o atemorir-la no sembla gaire senzill. La prova és que dijous passat va tornar a El Aaiun després d'haver desencadenat una veritable crisi internacional en la que van arribar a intervenir els Estats Units i, molt especialment, França. Aquesta crisi, dit sigui de passada, ha posat de manifest la feblesa d'una diplomàcia espanyola que sempre presumeix d'unes proximitats amb el món àrab que, en realitat, són imaginàries. Haidar ha tornat a casa gràcies a la intervenció directa de Nicolas Sarkozy, no a la de Moratinos ni a la de Zapatero. Això hauria de quedar clar, perquè darrerament el president del govern espanyol sembla que té veritables al•lucinacions sobre la seva influència internacional, que és ben bé insignificant. Rajoy també treu pit amb la seva teoria dels tomàquets marroquins sense aranzels i altres històries per l'estil, però ningú no el coneix enlloc.

Haidar és un malson per al Marroc, però també per a Espanya. Els recorda la patètica manera com van perdre el Sàhara Occidental. Aquest territori és, bàsicament, una enorme mina de fosfats, i està habitat per tribus que mai no han estat lligades a la monarquia al•lauita, ni encara menys al recentíssim Estat marroquí, que fins fa quatre dies era un protectorat francès i espanyol. Haidar també és una gran pedra a la sabata d'una ONU que posa sordina a les seves pròpies resolucions. Incomoda també els Estats Units, amb els qui el Marroc manté des de fa molts anys una relació de calculada i interessadíssima submissió. I, per suposat, irrita un Estat francès que, després del Marroc, és el segon país del món on hi ha més marroquins. El tercer és Espanya, per cert. Vista la situació, no puc sentir res més que una absoluta simpatia per una dona que gosa mostrar la seva discrepància amb totes aquestes potències i no li importa jugar fort tot arriscant la seva integritat física i la de la seva família. L'Espanya del franquisme agònic es va malvendre el Sàhara a l'astut Hassan II, que havia disfressat de civils a columnes senceres de militars marroquins per escenificar la Marxa Verda. Vergonyosament, l'exèrcit colonial espanyol no va fer res. Una part important d'aquesta ignonímia recau sobre l'aleshores príncep Joan Carles. Si aquests dies ha esdevingut una figura falsament ambigua i falsament incòmoda és perquè l'actual situació del Sàhara Occidental és el resultat d'una errada seva comesa fa 34 anys. Rectificar és cosa de savis, però no forçosament de reis.

A Aminatu Haidar li dediquem una peça de la gran compositora barroca Elisabeth Jacquet de la Guerre (1665-1729) que duu per títol Le Sommeil d'Ulisse. En comptes de capficar-se en fantasiejar conspiracions relacionades amb el llenguatge sexista, les feministes del segle XXI haurien d'aprendre a compondre com ho feia aquesta senyora en ple segle XVIII. Jo crec que hi sortiríem guanyant tots. I totes, és clar. El somni d'Ulisses i d'Aminatu Haidar és el mateix: tornar a casa. Segons Kavafis, la gràcia no és Ítaca, sinó el viatge que hi porta. Els sahrauís porten 34 anys de viatge i ja en tenen prou, però. El seu somni és ben bé un altre, i espero que es faci realitat algun dia.

 
 

Comentaris