Molta gent s’ha sorprès pel to i l’estil —sarcàstic, contundent i, en alguns moments, francament corrosiu— que gasta el jutge José Castro en la seva interlocutòria sobre el cas Palma Arena, per la qual ha condemnat Jaume Matas a presó eludible amb fiança de tres milions d’euros. És cert que no és habitual que un magistrat adopti en les seves resolucions una forma d’expressió que vagi més enllà dels purs formulismes judicials, i segurament es deu poder considerar incorrecte que ho faci. Però no resulta gens difícil comprendre el jutge Castro si tenim en compte l’exhibició de prepotència i fatxenderia que, segons es desprèn del text de la mateixa interlocutòria, va dur a terme l’expresident de les Balears en les seves compareixences com a imputat.
Per posar un exemple, en els molt sucosos raonaments jurídics, llegim que, en preguntar-li a Matas si era cert que havia assistit a les noces de la filla d’un dels arquitectes il•legítimament beneficiats per la construcció del velòdrom Palma Arena, l’imputat es limita a respondre que, per raó del seu càrrec de president, al cap de l’any assistia a “moltíssimes bodes”. “Tal vegada fos per això” —postil•la a continuació el magistrat, en una de les seves mostres de sorna— “que no li quedava gaire temps per controlar la despesa pública”. Aquí farem punt i apart perquè, com deia el clàssic, el passatge té collons.
I no per la ironia del jutge més o menys intempestiva del jutge, que si té cap problema és el de no ser capaç de dissimular l’estupor i la indignació que li causa l’exemplar de pocavergonya que té al davant. Sinó més aviat pel que té de revelador d’una certa idea d’exercici del poder, que Jaume Matas va personificar a la perfecció en els seus mandats. Per a Matas, com per a molta gent, el president del govern Balear no és la primera autoritat de cap país, sinó una mena de president de diputació fosc i provincià que, això sí, disposa d’un ampli pressupost per fer-hi malabarismes. No és el president de cap país, sinó un virrei. I un virrei, com prou és sabut, es dedicava a robar. A canvi, prodigava la seva presència als casaments i a les celebracions mundanes d’aquells a qui convenia tenir contents. En concret, Matas procurava la felicitat als seus pròxims (potser n’hauríem de dir còmplices) amb una paraula castellana que, per si mateixa, ho diu tot: Hágase (que també admetia la forma páguese). Moltíssimes bodes al cap de l’any i hágase: aquest és el resum d’una certa concepció de la presidència d’un govern. Cosina germana, per cert, d’aquell yo sólo estoy en política pa forrarme que se li va escapar a l’amic Zaplana poc abans de convertir-se, ell també, en estadant d’una presidència que li importava un rave més enllà de les possibilitats que li oferia per fer realitat tal divisa. Davant d’això, que a un jutge se li escapi la mordacitat més enllà del que seria aconsellable sembla més aviat poca cosa.
Però vaja, si volen llegir un text infinitament més estimulant que qualsevol resolució judicial a propòsit (entre moltes d’altres coses) de maneres d’entendre el poder, no es perdin la novel•la El Testament d’Alcestis, de Miquel de Palol, que és la recomanació ltierària d’avui, i, sens dubte, un dels llibres de l’any. Que vagi de gust, i ja m’ho sabran dir.
