Quan escolto Meritxell Batet, presidenta del Congrés espanyol, fer callar els diputats que aquest dimarts van parlar en català a la tribuna per protestar contra una iniciativa de VOX que pretén consolidar el castellà encara més sobre la resta de llengües que es parlen a la resta de territoris de l’Estat, em bull la sang. Com també em passa veient com periodistes suposadament progressistes com Pedro Vallín, de La Vanguardia, adopten les tesis supremacistes de la ultradreta. Aquests últims l’exhibeixen amb un atac de tu a tu, el clàssic “háblame en cristiano, coño”. Els primers, en canvi, prefereixen que et rendeixis d’entrada, suposadament pel teu bé, amb titulars com “Botran fuerza su expulsión de la tribuna del Congreso, negándose a utilizar el castellano”, seguits d’aclariments que Batet l’havia avisat en diverses ocasions. Una manera subtil, o no tant, de dir que si s’hagués portat bé i no hagués defensat la seva llengua no hagués passat.
Per això quan em bull la sang per aquest tipus de coses, se’m passa de seguida. Perquè si seguim participant en una institució on la immensa majoria vol la nostra llengua morta, i això és un consens que va des de VOX fins a Podem, és culpa nostra. Ningú no ens obliga a ser-hi, i no hi podem canviar absolutament res que la resta d’espanyols no vulguin. I no, no volen. Sempre va bé recordar que la Segona República, l’última esperança de l’Estat per a preservar la unitat d’Espanya, deixava molt clar a la seva Constitució que l’idioma oficial d’Espanya era l’espanyol i posava en mans de lleis de menor rang la protecció d’altres llengües. De la mateixa manera, mentre l’Estatut de Núria del 1931 proposava el català com a única llengua oficial, la retallada que en va fer després Madrid va equiparar castellà i català després d’una ferotge campanya anticatalanista de la premsa de Madrid. I està més que estudiat que el bilingüisme mata les llengües minoritàries.
Som nosaltres qui ens hem de preguntar per què considerem aliats els que sempre han coincidit amb l’extrema dreta en la indivisibilitat de la nació espanyola, representada per aquest invent de “lengua común” que oculta que el castellà ha estat sempre imposat allà on es parlava una altra llengua. Si al Congrés no hi ha un reglament de països plurinacionals on la gent hi pot parlar la seva llengua i la resta ho respecten i o bé l’aprenen (no els petarà el cervell) o demanen traducció simultània, és perquè a ningú no li interessa. Som nosaltres qui ens hem de plantejar què hi fem, en territori enemic, intentant que qui ens declara la guerra, enviant-nos la policia per estomacar-nos i la judicatura per empresonar-nos i exiliar-nos i pixar-se sobre el nostre vot no faci una cosa tan fàcil i amb un cost tan baix com treure’ns la paraula per parlar la nostra llengua. Les nostres expectatives no són responsabilitat de ningú més que de nosaltres mateixos.
L’única manera de defensar el català al Congrés, si és que n’hi ha alguna, i si té sentit visibilitzar-hi alguna cosa, que no ho tinc clar, és negar-se a parlar-hi una altra cosa. Parlant-lo tots els dies a la tribuna i negar-se a abandonar-la si no és per la força, escortat pels orcs que sempre els fan la feina bruta. Si el parlem una estona i al final de la intervenció o l’endemà tornem a acceptar que el castellà faci el català una llengua inútil per parlar qüestions d’Estat, estem contribuint al que està passant a la ciutat de Barcelona: fer que no calgui el català no calgui per al nostre dia a dia. I si una cosa no cal, desapareix.
1 
