La culpabilitat és un sentiment curiós. Una sensació expansiva que acostuma a tacar-ho tot. En certa manera, també ho són l’odi o la por, és cert. Quan algú té por d’alguna cosa, aquest sentiment atàvic el porta a comportar-se d’una determinada manera. Irracional, certament. És a dir, si jo tinc por de les aranyes i he de dormir en una casa a la muntanya, passaré mala nit imaginant la sola possibilitat que un d’aquest artròpodes s’hagi col·lat a la meva habitació. Encara que no hi hagi cap aranya, estaré nerviós i, fins i tot, irritable. Em posaré nerviós i clavaré alguna esbroncada injustificada si algú fa broma amb aquestes petites criatures i la remota possibilitat que estiguin a prop meu. Em comportaré com un imbècil per culpa de la por. La culpabilitat és un sentiment similar. Quan algú se sent culpable, reacciona de manera nerviosa i agressiva contra qualsevol insinuació. És més, encara que no hi hagi una insinuació concreta, la persona portadora de la culpa se sentirà amenaçada i tensa. Obligada a justificar-se encara que ningú no l’hagi acusada de res. En aquest sentit, és fascinant com part de la societat civil i política espanyola ha actuat des de l’exclusiva de Roures sobre l’atemptat de les Rambles.
Insinuar des d’un mitjà de comunicació normal (i no diguem des de la política) que l’Estat espanyol va col·laborar en l’atemptat sense proves és una cosa demencial i absurda. Diria, fins i tot, que delictiva. Aquesta és una teoria de la conspiració que no defensa Público ni cap mitjà català amb cara i ulls. Però, malgrat això, s’ha engegat certa alarma des de Madrid per defensar-se d’aquestes acusacions (que pràcticament ningú ha fet obertament). Periodistes espanyols s’estan escarrassant per enfonsar la brutal investigació del diari i intentar demostrar que, en realitat, l’Estat espanyol no tenia res a veure amb l’imam, ni el van enviar a Ripoll, ni van seguir totes les seves passes per Europa ni van punxar els telèfons dels terroristes fins el dia abans de l’atac. Però, sobretot, volen ridiculitzar el periodisme català per creure en la teoria de la relació entre l’atemptat i el CNI. Una teoria, per altra banda, que estan esbombant ells mateixos. I d’on ve aquestes fal·lera per atacar la investigació de Roures? D’on ve aquesta passió per ridiculitzar la teoria sobre la implicació espanyola en l’atemptat? D’on surten aquestes ganes de mossegar-nos quan la majoria mai no pensaríem honestament que l’Estat ha fet un atemptat a Catalunya?
La culpabilitat és un sentiment curiós perquè ho taca tot. Et fa ser paranoic i histèric. Et fa dubtar de tot i de tothom i veure insinuacions o acusacions on només hi ha dades i informació. Lamentablement, l’Estat ha actuat de manera indigna en moments recents de la seva història. Des del doble joc d’algunes peces clau espanyoles durant el cop d’Estat fins l’assassinat i ús massiu de calç viva contra ETA. No oblidem que ha existit una cosa que es deia GAL i que resulta que feia terrorisme. Evidentment, quan parlem d’Espanya i les seves clavegueres no parlem d’un estat impecable i transparent. No ens referim a una nació respectuosa amb els drets humans i amb la justícia. Quan parlem d’Espanya, també estem referint-nos a episodis tan lamentables com un judici que acaba al Comitè de detencions arbitràries de l’ONU. Honestament, és demencial pensar que l’Estat atempta a Catalunya. Però la història recent del país explica perfectament el sentiment de culpa que arrossega l’inconscient col·lectiu dels espanyols. És una reacció molt freudiana, al cap i a la fi.
