Les guerres del coronavirus

"Vista la situació, que el govern català encara hagi d'estar reclamant infructuosament que l'espanyol faci confinar tot Catalunya és inadmissible i vergonyós"

La realitat que estem vivint aquests dies supera qualsevol ficció. Ens trobem enmig d'una pandèmia global que afecta a les realitats locals de cada país o territori. Per això, és normal pensar que aquests contextos concrets fan que tot allò que envolta la crisi es gestioni de maneres diferents. És per això que crec que no podem parlar només d'una guerra, sinó de hem d'abordar les circumstàncies entenent que s'estan duent a terme moltes batalles al mateix temps. M'explico.

Primera guerra: la sanitària. Fins aquí res de nou. D'ençà que el coronavirus va començar a fer estralls a la Xina hem observat diferents tipus d'estratègia. Ara mateix, la majoria dels científics afirmen que per lluitar contra aquesta pandèmia es requereix -per sobre de tot- evitar els contactes. Per això, a casa nostra, tant tècnics com polítics afirmen que només amb un confinament total es reduirà la transmissió i que només així, aconseguirem evitar l'estrés i el col·lapse del sistema sanitari. Malauradament, el govern espanyol no ho veu així.

Per això, la segona lluita: la de les polítiques imposades pels diferents executius. Com es poden imaginar, em refereixo a les diferències entre el govern català i l'espanyol, agreujades per l'estat d'alarma decretat dissabte passat. Vista la situació, que el govern català encara hagi d'estar reclamant infructuosament que l'espanyol faci confinar tot Catalunya és inadmissible i vergonyós. Ara és l'hora que el govern espanyol sigui valent i ens ensenyi com de progressista és. Per això, sembla que hauria de ser capaç d'emprendre mesures serioses, radicals i atrevides tant en relació a la salut de les persones com en relació a l'economia, al treball i a tantes d'altres coses. Al final, les mitges tintes sempre es paguen cares.

El tercer combat: el del relat. Per a l'Estat espanyol la crisi del coronavirus és un problema sanitari però també sembla ser una oportunitat per marcar perfil d'estat i per recentralitzar. No en va, tant les intervencions del president Pedro Sanchez, com algunes de les dels seus ministres estrella, estan trufades de nacionalisme espanyol i de conceptes d'unitat que menystenen a la resta de territoris. Ai las!, senyor Sanchez, si es pensa que repetint que "la crisis no entiende de territorios" resoldrà el problema i a més, farà desaparèixer la diversitat que hi ha a l'estat i la realitat catalana va ben errat!.

 

I com a conseqüència d'aquesta, la quarta, la de la imatge. La comunicació són les paraules però també són les imatges. I la realitat és que d'ençà que es va decretar l'estat d'alarma, ens hem fet un fart de veure militars i guàrdies civils darrera dels ministres espanyols. Potser pensen que aquest fet els dota d'autoritat, o que fins i tot els atribueix competència i raó. Potser es pensen que l'operació vistosa de neteja de l'aeroport del Prat d'ahir a la tarda ens convencerà a tots de que el govern espanyol està actuant bé i a temps a Catalunya. Servidora creu que tot al contrari: si tanquen i confinen Catalunya potser no els caldrà fer tanta publicitat de la neteja que han vingut a fer, i si són més responsables i diligents, potser no els caldrà militaritzar els carrers per mostrar-nos la seva autoritat.

I cinquena: l'econòmica. Quan aquesta crisi acabi hauran canviat moltes coses i, moltes d'altres s'hauran de transformar de manera molt profunda. I és que aturar un país durant setmanes no és senzill, com tampoc ho és calcular les conseqüències que tindrà en totes les economies individuals i familiars. Per això és vital que les mesures econòmiques que entomin els governs siguin agosarades i estiguin pensades per protegir els més vulnerables, els treballadors i a tots aquells que són promotors d'activitat econòmica des d'una microempresa o des d'una pime. Si no és així, ho pagarem molt car. La incertesa actual es convertirà en una crisi de dimensions descomunals i massa persones patiran situacions que qualsevol estat del benestar hauria d'evitar. Per això, és vital que la pluja de milers de milions de Sanchez no quedi ni en fum ni en bons propòsits i també que s'adreci als qui realment ho necessitaran. Encara hi ha massa dubtes, massa incògnites i massa persones desprotegides.

En fi, acabo. Totes aquestes guerres no seran ni les úniques ni les darreres. Temps tindrem per parlar-ne i per avaluar-les. Però mentrestant, tinguem una cosa clara: encara som a temps de rectificar, i encara hi ha dies per emprendre les mesures correctes. I és que només els qui els qui entomin les accions adequades en sortiran ben parats. No badi senyor Sanchez, perquè ens hi juguem massa!

 

Comentaris