Avui s’havia de jugar un Barça-Madrid al Camp Nou, però algú es va espantar per l’ocupació de l’aeroport del dia 14 i els disturbis al centre de Barcelona dels dies següents i va maniobrar per canviar de ciutat o de data. Finalment el canvi va ser de data: 18 de desembre. El grau d’ingenuïtat dels promotors de la mesura és remarcable, perquè és evident que la van prendre pensant que al cap de dos mesos la protesta s’hauria diluït. Ahir, però, 375.000 persones, el 6,7% de la població adulta del país, van rebre en el seu mòbil un missatge avisant-los que es reservin el 18 de desembre per fer una cosa. No cal ser molt espavilat per entendre que, o bé els jugadors dels dos equips i els àrbitres dormen al Camp Nou la nit abans, o aquest partit té molts números de no poder-se jugar. Sigui com sigui, l’impacte mediàtic mundial i l’impacte social i polític a Espanya estan assegurats.
Endarrerir el partit dos mesos no haurà servit de res, i tornar-lo a endarrerir encara serviria de menys, perquè el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol ha entrat en una nova fase. La psicologia de l’independentisme organitzat i la seva base social ha canviat. De la ingenuïtat de l’”Espanya no s’ho pot permetre” i l’“Europa no ho permetrà”, de l’ansietat prepolítica del “tenim pressa” i l’”ho tenim a tocar”, s’ha passat a un enfoc més madur, que entén molt millor la naturalesa autoritària de l’estat espanyol i el cinisme extrem que impregna les relacions internacionals, i que assumeix com a inevitables els costos de la repressió. El tsunami democràtic és l’expressió organitzativa més genuïna d’aquesta nova fase, perquè opta per passar a l’acció directa no violenta i ho fa sense prometre res: no hi ha més full de ruta que la guerra llarga de desgast, plantejada a base d’accions tàctiques autoconclusives i amb altes probabilitats d’èxit gràcies a la tecnologia i al caràcter massiu i pacífic del moviment. Òbviament, ningú no posa en marxa una estratègia d’aquest calibre, i ningú no la segueix, si no està disposat a assumir-ne les conseqüències: l’Audiència Nacional ja ha començat a investigar el tsunami per delicte de terrorisme.
El tsunami demostra també una gran intel·ligència política quan posa el Sit and Talk per davant. El gran punt feble de la posició de l’estat espanyol, tant davant de l’opinió pública catalana com la internacional, no és el fet d’estar-se oposant fermament a la secessió d’una part del seu territori. Això ho farien tots els estats. El gran punt feble és la negativa a afrontar políticament un conflicte de naturalesa política, és la plantilla autoritària que li aplica al cas català, és l’ús del Codi Penal com a única estratègia de resposta. El Sit and Talk despulla l’estat molt més que qualsevol altra de les consignes habituals de l’independentisme, i és una demostració que la imprescindible voluntat d’ampliar la base és perfectament compatible amb l’audàcia, la valentia i l’assumpció de riscos personals. I mentre escric aquesta darrera frase, no em costa gens imaginar el somriure de Jordi Cuixart darrere el vidre d’un locutori de la presó de Lledoners.
