Guerra de memòries

"ERC és l'única formació veterana que no ha participat dels oblits de la Transició, ni del seu sistema de repartiment"

Em fa l'efecte que el nou eix de confrontació que organitzarà la política espanyola els propers anys ja no serà l'eix social ni l'eix nacional, com diuen alguns independentistes, sinó el debat històric, la memòria de la Transició. La nova dialèctica s'organitzarà al voltant de la frontera que separa els ciutadans que tenen consciència de l'Espanya anterior al franquisme i la guerra civil, i els sectors que han oblidat tot el passat previ a la Constitució de 1978. És un desplaçament que es veu en petits detalls però que ajuda a entendre la trajectòria de Podemos, el desembarcament de Ciutadans a les espanyes i fins i tot el recent infantament del Centro Libre de Arte y de Cultura, l'enèssim xiringuito que l'espanyolisme ha muntat a Barcelona des que Franco va passar avall per mirar de disfressar les seves africanes obsessions de sofisticació i de cosmopolitisme.

Si van veure l'entrevista que Tele 5 va fer a l'Oriol Junqueras segur que no els va passar per alt la irritació amb la qual la periodista i escriptora de novel·la històrica Isabel San Sebastián va recordar al líder d'ERC que la sobirania espanyola havia estat referendada amb la Constitució de 1978. Va ser una llàstima que Junqueras no li respongués que la Transició no es va fer amb prou garanties democràtiques. Algun polític hauria de reconèixer que part dels problemes que tenim venen de les contradiccions que ens ha produït el fet d'haver-nos integrat a Europa sense abans haver jutjat els responsables de la dictadura. Suposo que la bilis que traspuava San Sebastián va portar Junqueras a creure que valia més refredar la situació. Però mentre els castellans puguin seguir fent veure que la història va començar el 1978, mentre puguin continuar aprofitant-se de la feina feta pel franquisme, el sobiranisme s'anirà embolicant en debats estèrils i, com va passar el 1936, Catalunya quedarà engolida pel remolí de ressentiments peninsulars.

Àngel Guimerà deia que el principal botí dels pobles imperialistes és la memòria dels pobles conquerits. Tot i que Guimerà té avui una estàtua a Santa Cruz de Tenerife, on va néixer, i una altra a Barcelona, on va triomfar, poca gent sap que el govern espanyol va impedir que l'escriptor guanyés el Premi Nobel de literatura el 1904. El saqueig de la memòria i de la llengua es manifesten amb detalls subtils. Un detall subtil seria l'accidentada publicació de l'article contra el museu militar que l'Albert Sánchez Piñol va escriure fa un parell de setmanes per La Vanguardia. Un altre detall subtil seria la necrològica que el Salvador Sostres va escriure sobre els remordiments de José Manual Lara, i la subseqüent rèplica d'Arcadi Espada posant Francesc Cambó i el fundador de Planeta al mateix sac, sense precisar que un va morir a l'exili i l'altre es va fer ric amb l'ajut de la dictadura -a més d'altres substacioses diferències.

Un altre detall subtil, imperceptible, seria que Javier Cercas hagi basat la seva novel·la sobre les impostures de l'Espanya democràtica en el cas de l'Enric Marco i no, per posar una alternativa, en la figura de González Ruano, el famós escriptor nazi de Madrid que, fins fa dos dies, va donar nom a un dels premis de periodisme més ben pagats d'Europa.

L'altre dia -per cert- un periodista de la premsa unionista em preguntava amb una indignació entendridora:
- Com és que l'Ignacio Peyró no cita el teu recull de l'Augusto Assia en el pròleg de la reedició de Cuando Yunke Yunke, cuando Martillo martillo?
- No ho sé –li vaig dir, sense donar-hi importància-. No hi devia pensar o li devia faltar espai.
- Però si fins i tot utilitza el títol del teu llibre per fer una metàfora sobre el nazisme! –va insistir, probablement buscant brega amb la competència.
- Ja saps –li vaig dir- que a Madrid s'han acostumat a utilitzar les aportacions de la cultura catalana com aquelles catifes de zebra o aquells caps d'animal dissecat que es posen per decorar les cases d'estiueig. El senyor Peyró, però, fins i tot llegeix en català. En el pitjor dels casos deu haver sigut la inèrcia històrica. I això, per sort, ara ho podem canviar.

Ara, amb l'afebliment de les fronteres militars dins la Unió Europea, Catalunya pot sortir de l'armari i defensar el seu lloc al món. La guerra entre Madrid i Barcelona, que fins fa 20 anys era de caire militar, s'ha tornat un pols cultural i psicològic amb derivades econòmiques. Això dóna a Catalunya més força que no sembla. És significatiu, per exemple, que Pablo Iglesias hagi atemperat el discurs anti sistema a mesura que el president Mas atemperava el procés independentista i que l'Oriol Junqueras frenava per no quedar-se sol amb la bandera de la insurrecció. Podemos apunta cap a l'àrea metropolitana per donar una alternativa espanyola al món de la immigració que té la memòria de l'Espanya negra massa viva per continuar votant els vells partits de la Transició. L'aventura de Ciutadans, en canvi, segueix la tàctica oposada: Rivera surt a conquerir l'Estat per demostrar que la dictadura està superada i que Espanya només necessita un retoc perquè ja no és aquell monstre centralista, autoritari i anticatalà de fa 40 anys.

Com que la memòria s'ha tornat important, ERC és el partit que té una càrrega subversiva més forta. El partit de Junqueras és l'única formació veterana que no ha participat dels oblits de la Transició, ni del seu sistema de repartiment –exceptuant potser Izquierda Unida, que ha estat apunyalada per Podemos. L'èmfasi que es posa en la corrupció a través del cas Pujol ha deixat els republicans al bell mig del foc creuat. Però si les municipals deixen CiU prou tocada per posar-la a remolc d'ERC, i prou viva per continuar aglutinant el vot independentista dels jubilats i dels sectors més porucs del país, el panorama pot canviar. A tot Europa les antigues colònies van obligant els vells estats-nació a enfrontar-se a la seva història. No hi ha motius per pensar que aquest cop Espanya serà diferent, sobretot tenint en compte la il·lusió amb la qual la seva població s'ha integrat a la vida europea. Tot dependrà, en bona part, de la claredat i la determinació dels partits que diuen defensar la independència. Aquí també haurem de fer front a alguns fantasmes, si ens en volem sortir.

 
 

Comentaris