Ha passat més d’una setmana des de la massiva manifestació independentista (perquè era independentista, no ens enganyem) i des de la final de la Copa del Món, però moltíssims balcons continuen lluint banderes catalanes i espanyoles. Alguns parlen de guerra de banderes. Segurament és així, però jo també diria que és una guerra psicològica.
Al tram de carrer on visc, a l’Eixample de Barcelona, hi ha moltes senyeres als balcons. Com a mínim n’hi ha nou o deu. També hi ha una bandera del Tibet, però aquests fan una altra guerra que avui no ens ocupa. A mig carrer, però, hom hi ha penjat una bandera espanyola, curiosament al costat d’una bandera del Barça. Des que va aparèixer aquesta bandera, l’endemà de la final del mundial, ningú no ha tocat les senyeres. No n’hem parlat amb els veïns, però és obvi que les banderes catalanes no es retiraran fins que no es retiri la bandera espanyola. Intueixo que el nostre veí espanyolista pensa el mateix, i allà està plantat com un estaquirot amb la seva estanquera, ben cofoi. Ja els explicaré més endavant què ha passat, perquè hores d’ara això sembla la frontera entre les dues Corees.
Aquesta guerra de banderes, però, ha demostrat una realitat molt més interessant. Algú de vostès ha vist algun balcó on convisquin una bandera espanyola al costat d’una senyera, en un gest de bella harmonia constitucional? Jo tampoc. No dic que no n’hi hagi, perquè segur que n’hi ha, però jo no n’he vist cap ni un. Això demostra un fet que ja fa temps que s’intuïa: que els que viuen intensament l’espanyolitat normalment no se senten catalans. Per això molts dels que van festejar la victòria d’Espanya van cremar banderes, atacar cotxes dels Mossos d’Esquadra o fer crits contra els polacos, és a dir contra nosaltres. Repeteixo: no tots, però sí molts.
De retruc també podem arribar a la conclusió contrària. La gent que viu intensament la catalanitat no sent cap vincle emocional amb Espanya. Alguns diran que això és gravíssim perquè el país se’ns divideix en dues comunitats nacionals, sense ponts de diàleg ni àrees comunes. És possible. Però altres diran que això clarifica les coses i que algun dia caldrà aplicar la democràcia directa per veure qui aplega més gent.
