Les campanyes en curs contra la simbologia independentista, les que passen tant per enviar els llaços grocs a les escombraries com l’acció dels escamots d’encaputxats que arrenquen creus de les platges, mostren una important manca d’empatia per una causa i reivindicació que és perfectament legítima. Entra dins de la normalitat que hi hagi qui no comparteixi la causa (ni el seu fons ni la forma en què s’expressa), però el que resulta inquietant és que la seva existència molesti i hi hagi qui es creu amb el dret a restar-li espais públics d’expressió.
Aquestes campanyes exhibeixen la baixa tolerància d’aquells que les promouen a l’existència d’arguments i idees contràries a les seves. Escombrant els llaços grocs dels fanals i les baranes públiques, vetant-ne la seva presència, es vol fer desaparèixer la discussió fent-la invisible. Es tracta d’una missió pràcticament impossible, tal i com s’estan desenvolupant els fets.
Lamentablement el món és el que és i no te’n pots fer un a mida, i aquells que pretenen expulsar de l’espai públic la presència de simbologia referent als fets que trasbalsen Catalunya des de l’1 d’octubre s’equivoquen si pensen que imposant l’eliminació i la censura aconseguiran que el debat desaparegui.
Es fa un flac favor a les generacions futures si el missatge que se’ls fa arribar, amb tot el que veuen que passa cada dia, és que les diferències polítiques se superen mitjançant la llei del més fort, negant el diàleg i limitant els teus opositors, reduint-los el terreny amb la voluntat d’ofegar-los perquè desapareguin i, amb la seva desaparició, s’acabi el problema.
