Guarir per avançar

"El perdó de cor sempre és asimètric, incondicional i etern. És l’únic perdó guaridor, i la resta és teatre d’una vilesa inacceptable"

Una part de la polèmica sobre el govern de coalició te en realitat a veure amb els partits que des de fora, els hi han donat suport, i dels que es pot imaginar que no ho han fet de franc. La bel·ligerància amb que s’han oposat PP, Vox i Ciutadans a la mínima relació dels nous governants amb el partit que en el passat havia estat vinculat a l’entorn etarra té una raó de ser: en el fons una implícita justificació de la violència passada mai ha deixat de ser-hi.

Hi ha una renuència latent en aquells que tenen família, amics o actituds properes al terrorisme i per als que és fàcil dir que el veritable terrorisme és el de l’Estat i que el perdó, si s’ha de demanar, ha d’operar en dos sentits. Perquè si els que mataven amb un tret al clatell ho han de fer, també els familiars dels assassins o dels que van ser confosos amb ells volen que algú els hi ho demani.

 

És evident que aquesta mútua petició de perdó no és simètrica, i que és inversemblant que l’Estat, (i en el seu nom qui, tenint en compte la durada del problema i les diferents formes que l’Estat ha adoptat en aquest temps?) demani perdó per haver comés errors en la persecució del terrorisme. De fet algunes accions que van ser molt més que errades, com els GAL, ja han estat jutjades i condemnades. Quin perdó hauria de demanar, doncs, l’Estat, exigible per qui encara no ho ha fet amb orfes, vídues i sobre tot mares que han vist desaparèixer els seus fills sota l’esclat d’una barbàrie en la qual no participaven més que com a carn de canó?

Que la frontera entre actituds indignes passades i noves actituds lloables és difusa ho demostra el conflicte que s’ha viscut dins del filoterrorisme per adoptar amb el pas del temps una o una altra postura. Yoyes fora avui una heroïna, però la van matar els seus excompanys d’aventura. Un exemple pot ser el mateix Otegi: que sigui ara home de pau no nega un passat seu del qual és absolutament imprescindible que ell i persones com ell demanin de forma individualitzada i personal perdó.

Perquè el perdó guareix qui el demana molt més que qui l’atorga. I és del tot imprescindible. Demanar perdó per guarir. Guarir per avançar. És la única manera de tancar un debat estèril que, com tant altres ja passats, s’ha tornat a obrir, com una ferida a la que ens entestem en treure la crosta abans no caigui per si mateixa. Perquè el perdó, si és de veritat, no demana simetria. El perdó de cor sempre és asimètric, incondicional i etern. És l’únic perdó guaridor, i la resta és teatre d’una vilesa inacceptable. La mateixa vilesa que tindria qui des de la política fes veure que no s’ha produït.

 

Comentaris (2)
Pitxolí Fa 5 dies
1¿I per què només han de demanar perdó els autors de certs delictes?¿Per què no han de demanar perdó els banquers que van enganyar gent -avis, p. ex.- amb les preferents?, ¿per què no han de demanar perdó els violadors o els qui sense motiu apallissen algú fins deixar-lo tolit per sempre? 2. ¿Hi ha dret a exigir que, una vegada complerts X anys de condemna, per a quedar en llibertat, es demani perdó? ¿D'on ha sortit aquesta idea? ¿S'aplica a França, al Regne Unit, a Alemanya, a
Narcís ( a qui va adreçat aquest text .. Catalunya, PPCC , foren entrats a matadegolla ! ) Fa 5 dies
Ai, Senyor .. òbviament que el terrorisme és crim en estat pur, òbviament que el terrorisme no té perdó de Déu, però la qüestió no n'és pas aquesta, sinó aquest estat ( no sembla demanar mitjançant llurs actituds, llurs actes i llurs accions hi sigui ? ) ! PD : cal desglossar les bestieses que llancen massa dels seus politicastres així com l' abús infinit dels seus poders superiors ensems amb la força d'allò més baixa estofa ?