Ja fa temps que el Facebook és una d’aquestes xarxes socials que ha penetrat decisivament en la vida de milions de persones de tot el planeta. Diàriament circulen per Internet missatges, fotografies, comentaris o vídeos que els que estan donats d’alta a aquesta xarxa posen a disposició de milions d’usuaris. Un dels sectors que més l’utilitzen és el dels joves a qui el Messenger ja no satisfà les seves necessitats, i el twitter encara no ha fet prou forat. Potser perquè aquest sector –que agrupa des dels adolescents fins els que ronden la trentena–, és força atractiu electoralment, i perquè una de les vies de difusió d’idees de present i de futur passa per la xarxa, els polítics, poc a poc, han entrat de ple en un món poc proper a molts d’ells.
I la veritat és que l’adaptació ha estat ràpida. Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC té un dels blogs més treballats de la xarxa, una pàgina que fa goig visitar; Carles Puigdemont, diputat de CiU i candidat a l’alcaldia de Girona fa anys que hi és ficat, i és coneguda l’afició d’Ernest Benach, president del Parlament i militant d’Esquerra, a l’ús dels blogs, el face, el twitter… Per tant, una primera reflexió a fer és que els nostres polítics, a qui els podem criticar per moltes coses, mereixen un reconeixement per haver-se sabut adaptar als temps.
Aquest diari digital s’ha fet ressò aquests dies d’un grup del Facebook (Jo també crec que l’àrbitre va mentir sobre Guardiola) de suport a l’entrenador del Barça, un dels homes més populars i prestigiat del país que, en el súmmum de la desproporció, és venerat i idolatrat gairebé a parts iguales. Tant és així, que els candidats a la presidència del Barça, en massa ocasions, semblin candidats a la vicepresidència d’un club presidit per Guardiola. És igual. Aquest no és el tema. El cas és que ha aparegut aquest grup de suport al Pep promogut i creat pel vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira. Clar, la primera reacció és pensar que alguna persona ha suplantat la identitat del vicepresident per fer una gracieta o per amagar-se. Fet que, a hores d’ara ja no sembla gaire versemblant perquè, que jo sàpiga, ningú ha negat que Carod en sigui l’autor. I una segona reacció: qualsevol ciutadà, Carod també –faltaria més!–, pot fer el que cregui convenient amb el seu temps i amb els seus diners.
Hi ha una qualitat de les persones hàbils, que és el do de l’oportunitat. Fer les coses en el moment oportú; quan toquen. I dubto que, si és així, sigui gaire oportú que tot un vicepresident d’aquest país promogui una iniciativa d’aquestes característiques: no és una qüestió que afecti Catalunya com a país, ni que atempti contra la dignitat dels catalans, ni que danyi la convivència… No entra en cap dels protocols previsibles de l’actuació d’un governant un cas com aquest.
Quan el país viu amb el neguit de la crisi econòmica; quan moltes famílies tenen serioses dificultats per arribar a finals de mes; quan els menjadors socials (pregunteu a Càrites) han vist incrementat el nombre de persones que els han demanat ajut; quan el debat sobre la reducció del nombre de conselleries del govern és intens i el paper rodamón de la vicepresidència qüestionat, no sembla ni convenient ni oportú que el número dos del Govern de Catalunya és dediqui a aquestes nobles accions. No dic que no sigui ètic; dic que, com a mínim, no és gens estètic.
Catalunya no es prestigia més perquè el seu vicepresident creï al Facebook un grup de suport a Pep Guardiola, penso que poder es devalua una mica. Clar que qui ostenta la vicepresidència poder si que es prestigia associant el seu nom a l’entrenador del Barça.
