Guardiola, el geni desconegut

"Guardiola va arribar en el moment just en el lloc adequat i va construir una obra mestra"

Johan Cruyff sempre va apreciar la intel·ligència i potser per això, a mitjans dels 90, va situar Pep Guardiola en el seu 11 ideal de tots els temps. Pocs anys abans, el de Santpedor era suplent al juvenil B del Barça. No és estrany, doncs, l'agraïment que li té, per més que després Guardiola demostrés ell mateix el seu potencial. L'aleshores migcampista es va fer un forat al primer equip i va desplegar un futbol propi, de toc net i precís, amb una visió panoràmica privilegiada, rapidíssim mentalment, tant en curt com en llarg, transcendent. Li va donar una marxa més al 'dream team' i va ser un gran líder en l'etapa postCruyff. Guardiola va esprémer al màxim les seves facultats, singulars i a la vegada bastant limitades per a l'esport d'elit, perquè físicament era un fideu, no era veloç ni potent -aspectes bàsics en el futbol modern- i tenia poca cintura. El seu va ser un cas de com arribar a dalt de tot sense tenir les millors condicions. Un senyal de supervivència i d'intel·ligència.

Personalment, a Guardiola no se l'acaba de conèixer mai del tot. Ho diuen els qui més l'han tractat, els qui es poden considerar amics seus o gairebé. Potser és lògic, si entenem que ha estat exposat al públic des dels 20 anys i ben aviat amb categoria de 'mite'. Segurament, s'ha hagut de protegir per no ser utilitzat, i molt més després de patir de jugador els rumors mal intencionats fets córrer per la directiva. Ja de per si preocupat per la seva imatge externa, allò el va deixar escarmentat. I, sens dubte, el va fer més fort.

El Guardiola entrenador és un home madur, òbviament, acabat de formar a l'estranger, sovint autodidacte, i es consagra com un geni del futbol. Aprofitant la bona feina feta per Frank Rijkaard -"Ell ha remodelat la Capella Sixtina", va dir a 'El Periódico' el 2007referint-se a l'evolució del pla Cruyff- i Luis Aragonés -que va aprofundir en la confiança a Xavi i Iniesta-, Guardiola va arribar en el moment just en el lloc adequat i va fer una obra mestra. El millor futbol que s'ha vist mai.

Treballador obsessiu, metòdic, va traslladar la seva clarivident simplicitat -que no simplista- de jugador a la banqueta i va fer créixer l'equip en la pressió i la velocitat, va triplicar el rendiment d'un Messi desbocat i va acabar de donar galons a Iniesta. Les triangulacions semblaven de futbol sala. Va fer entendre el futbol a professionals, dit per Valdés. No hi ha millor elogi. Per a la història queden desenes de partits, amb el 2-6 i el 5-0 al Madrid, aquest últim sublim, i va quadrar el cercle amb un 4-0 contra el Santos a la final del Mundialet, jugant sense davanters, amb un 3-7-0. Quedaven 6 mesos perquè marxés, potser va ser llavors quan va veure que ja no podia anar més enllà.

Guardiola és molt seu, demana màxima fidelitat i compromís, és especialment generós amb qui s'hi adapta i ho fa pagar a qui no. Hi ha exemples diversos. No és que no deixi créixer l'herba darrere d'ell ni que sigui injust, perquè ha obert portes a molta gent, però no ha deixat passar a qui creu que no li ha correspost. I sempre es guarda una carta amagada. De fet, tant de jugador com de tècnic blaugrana, va saber veure el seu final abans que ningú. "[Si segueixo] prendrem mal", va dir en el seu comiat. El temps de convivència havia passat factura. I el risc de deixar de guanyar, també. Aquí també va ser intel·ligent.

El capítol final va caure de cop. La seva frase contra la junta de Rosell de "no m'han deixat en pau ni a 6.000 km de distància" va deixar descol·locat el gran públic, però no a la guerra de guerrilles de l'entorn del Barça, més o menys intensa segons l'època, no se sap si gaire important pel soci. El cas és que Guardiola coneix molt bé aquest món i considera que se li va tirar merda durant el seu any sabàtic a Nova York, principalment a través de filtracions a alguns mitjans, i d'altres coses que se m'escapen. Segurament, no li falta raó. Ell, convertit definitivament en un símbol, va intentar tancar les ferides en la lluita de poder del barcelonisme, amb gestos inequívocs i un quatrienni excepcional. Però, possiblement, això és impossible.

 
 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?