Guardans o la moral sense gramàtica

"El català que ara es parla o la punyalada a la llengua i al país"

Ignasi Guardans —l'antic eurodiputat convergent reciclat pels socialistes en director general de l'Institut de Cinematografia i Arts Visuals— ha dit en una entrevista a Catalunya Ràdio —de la qual se n'ha fet ressò Elsingulardigital.cat— que el doblatge que es faci de les pel•lícules al català "ha de reflectir el català que ara es parla al carrer".

Anem a pams. Amb això de 'el català que ara es parla' fem referència a una polèmica molt antiga, que deriva del segle XIX. Quan va haver de construir-se un model lingüístic dúctil i viu, dotar a la nostra llengua d'una gramàtica, durant la Renaixença, hi va haver dues opinions, dos bàndols: 1) els partidaris d'assentar una llengua 'de llibre', rescatant els mots, les construccions, la sintaxi del català 'acadèmic' fossilitzat en les obres dels literats del passat, una mena de musiqueta jocfloralesca per iniciats…; i 2) establir un suposat model més viu i pugnaç, arrelat en el català tal com el parlava la gent del carrer: 'el català que ara es parla', amb tota la seva brutícia de barbarismes i deformacions cridaneres; el màxim defensor d'aquest partit va ser Serafí Pitarra, escriptor d'un teatre barroer i altisonant, comèdies urbanes plenes de personatges capaços de parlar un català que se suposava el més viu.

La pregunta que se li podria fer a Guardans (o a Pitarra), és la següent: sí, d'acord, 'el català que ara es parla', però ¿on es parla? ¿Quin model ha de ser el que ens doni la regla a partir de la qual doblar les pel•lícules —o escriure? ¿El català de Gràcia? ¿El català de les famílies burgeses de l'Eixample? ¿El català de Lleida, de València, de Maó, de Copons, de Sarrià, de l'Hospitalet de Llobregat? ¿O potser el català de Sa Pobla, el meu poble mallorquí? ¿Quin 'català que ara es parla'? I qui el parla? ¿Jordi Pujol? ¿Montilla? ¿Joaquim Maria Puyal? ¿El meu perruquer?

¿A on es parla el català del que parla el senyor Guardans? Ell mateix ho diu: "jo no crec que haguem d'exigir al doblatge en català un català millor que el de les tertúlies de Catalunya Ràdio". És a dir, que la norma o model guardanià és el que es parla a les tertúlies de Catalunya Ràdio. Ni més alt ni més baix.

Catalunya Ràdio és per Guardans el que un carrer barceloní era per Pitarra. Si a l'hora de fixar el català, en el segle XIX, s'hagués basat en el desig pitarrià, ¿quina mena de català es parlaria ara? Ja us ho podeu imaginar. Un desori, una mesclota molt lletja de matisos, el qual, segurament, a hores d'ara, seria poc o molt igual al castellà.

Féu un experiment: ¿creieu que tot el que he escrit en aquest article és molt diferent de la manera en què vosaltres parleu? Tothom, més o menys, parla com 's'escriu', doncs. El model no és 'el català que ara és parla' —amb tots els problemes que això implicaria i que hem enumerat—, sinó 'el català que ara s'escriu'. Tots hem estats escolaritzats —fins i tot els tertulians de Catalunya Ràdio— i tots sabem que és el català 'de la gramàtica', el modèlic, aquell a partir del qual modulem la nostra llengua parlada. A partir de la gramàtica neix el català que ara es parla, i no a l'inrevés. De la gramàtica en surt el català que parla John Wayne a TV3, que parla en Son Goku, l'Emili Manzano, el català sa, dúctil, viu i musical amb què escrivia Josep Pla, i a partir del qual anem fent la viu viu la resta d'escriptors en llengua catalana.

Parlem tal com ens acostumem a parlar a través de la llengua que sentim viva per mitjà de la ràdio, de l'escola, del cine i de la lectura de diaris i llibres. I, més o menys, totes aquests mitjans s'acosten a les gramàtiques. Si en fugissin, no els entendríem, o, entenent-los, sabríem que és incorrecte i desmanyotat, com per exemple 'el català' que usen els militants i diputats de Ciutadans —farcit de pleonasmes, solecismes i barbarismes grollers. Els de Ciutadans demanen una educació 'més lliure' —lliure elecció de llengua, en diuen—, però de moment no saben ni aprofitar l'educació que han rebut. Cretins! Un insult entenedor —encara que allunyat 'del català que ara es parla'…

En els països ordenats i normals, la llengua del carrer tendeix a la uniformalització, perquè la llengua de carrer tendeix a assemblar-se cada dia més a la llengua fixada a les escoles, universitats, diaris, televisions, ràdios, etc… És per això que apostar pel català que ara es parla és apostar per la divisió del català; començaríem a difondre un determinat català —'el de les tertúlies de Catalunya Ràdio', per exemple— arreu dels països de llengua catalana i la gent deixaria de reconèixer-s'hi. Talment passaria si, des d'Andalusia comencés a doblar-se el cinema amb 'el castellà que ara es parla' a Sevilla, cosa que faria indigeribles les pel•lícules servides d'aquesta manera arreu de l'Espanya castellana. Rambo parlaria com un bailaor de Triana.

No hi ha 'un francès que ara és parli', ni un italià, ni un anglès 'que ara es parli' definitivament llunyà de la norma assentada. Almenys aquests idiomes són tan sòlids que tenen un model incorruptible. A ningú d'Espanya se li acudiria corrompre el 'model' del castellà en nom 'del carrer'. ¿Per què aquí sí, però, tal com ens delata la intenció de Guardans?

Les llengües sòlides, fetes, pertanyen a països sòlids i fets. El francès ja és una cosa tan ferma i assentada com la Torre Eiffel, i a ningú se li acudiria venir a abocar-hi el salfumant d'una suposada naturalitat més acostada al carrer. ¿Per què? Perquè el francès és de França, i França és una entitat que no trontolla, ni dubta de si mateixa. Talment Espanya, que s'ha equipat d'una Acadèmia que 'limpia, fija i da esplendor' a la llengua oficial.

És a dir, que l'obsessió pel 'català que ara és parla' és la ximpleria pròpia dels països sense llengua culta, sense solidesa, és apostar per la fantasmagoria descuidada dels carrers. La naturalitat suposada no seria més que fer un pas més cap a la degeneració, cap a la caiguda en una desaparició definitiva. L'estat de la nostra llengua no està per tirar coets, només faltaria obrir les comportes a la immundícia 'que ara es parla' per acabar d'arreglar les coses.

Com dic, aquesta obsessió només és pròpia dels països a mig coure, dels països que no saben que una llengua i un país s'assenten en solideses fermes més o menys innegociables, de les quals no es pot disposar al gust de qui, en un moment concret, remeni les cireres.

Per això no m'estranya gens que sigui el senyor Guardans el qui proposi aquesta martingala. Ell ha estat el primer en girar-se la camisa, el primer en decantar-se i corrompre's i abandonar el model; el primer que ens ha volgut demostrar que, si hi ha uns principis i unes normes, aquestes es poden doblegar al gust d'allò que vagi més bé a les orelles que vulguin escoltar-nos.

La moral de Guardans també ha perdut 'la gramàtica', s'ha corromput com qualsevol home del carrer, del mateix carrer on s'escolta 'el català que ara es parla' i la ràdio que se sent és la de Justo Molinero.

Bé, no voldria fer més sang, cosa que va contra la meva moral, és a dir, contra la gramàtica de l'educació i de les formes. Oblidar això és caure en la insignificança i en l'arbitrarietat.

Espero que hagueu passat un bon estiu. Ens trobarem aquí cada divendres, mirant de parlar del que ens preocupa.

Si hem de fer una recomanació literària seria aquesta, el plegat d'articles sobre llengua i sociolingüística del professor Joan Solà, un conjunt de texts reunits sota el títol Plantem cara. Defensa de la llengua. Defensa de la terra. Ja us podeu imaginar que un plantejament com el de Solà, tan sòlid, savi i imaginatiu, consona malament amb el Guardans, que ni defensa la llengua ni la terra —tan sols la seva cadira, el sou des d'un Ministeri Socialista tan inútil 'com el català que ara es parla…'.

 
 

Comentaris