No ho fa només, però, per Trump. La formació del govern espanyol no ha deixat lloc per als dubtes, si és que algú encara en tenia. Soraya Sáenz de Santamaría ha assumit la cartera territorial: el repartiment competencial ja és un missatge del que vindrà. Res no fa pensar en un canvi de política respecte a Catalunya, ni tan sols el fet que l’altre dia va estovar el to respecte al procés, sinó més aviat un reforçament de l’immobilisme que, aplicat en diferents flancs, s’ha demostrat victoriós. Si més no, ha mantingut Rajoy a la Moncloa, encara que hagi hagut d’esperar la investidura gairebé un any. La vicepresidenta va prometre “esforç, empatia i imaginació” en la coordinació de les relacions entre el govern espanyol i les comunitats, i l’endemà la comissió de l’estatut dels diputats del Congrés enllestia la votació del suplicatori del Tribunal Suprem per investigar Francesc Homspel 9-N, abans de la votació definitiva en el ple. El Tribunal Constitucional ha ratificat la seva potestat per imposar multes i suspendre dels seus càrrecs aquells que no acatin les seves resolucions. Tot sembla preparat per quan a Madrid considerin que ha arribat l’hora de prémer el botó nuclear.
La unitat dels partits a Catalunya és tan fràgil com ho ha estat sempre i, malgrat tot, el full de ruta avança, encara que a estones hagi estat a empentes i rodolons. Un dia pot semblar que JxSí i la CUP prendran mal de debò posant el focus sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra en la detenció de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, i uns dies després fan públic un preacord pressupostari, impensable abans de l’estiu, per molt que s’hagi de madurar encara i que les bases cupaires hagin d’avalar-lo definitivament. És ben bé allò de la “mala salut de ferro” que Jordi Pujol aplicava a les sempre conflictives relacions entre CDC i UDC, que van salvar-se durant anys i panys, tant que el trencament semblava impossible. També l’independentisme arrossega una mala salut de ferro, però va fent, amb tensions cícliques que apareixen i es driblen vertiginosament, fins a la derrota o a la victòria final d’aquest insòlit intent d’assolir la independència des de la dependència més absoluta.
Ni JxSí ni la CUP es poden permetre un final caïnita. Si arriba la desfeta, no pot ser atribuïda a la incompetència interna. Les paradoxes i les contradiccions internes regnen arreu, i hi ha dies que l’univers sembla haver embogit, però els més llestos sempre saben com pescar per molt remogudes que estiguin les aigües. Potser hauríem d’aturar-nos a pensar una mica els que els observem amb la boca oberta, com si no acabéssim d’entendre res, i acabem culpant el món dels nostres propis mals. Com amb la victòria de Trump aquesta matinada. O amb Rajoy que, de moment, se n’ha sortit prou bé llegint el Marca, i entretant l’oposició ha quedat trinxada. Aquí es viu el procés minut a minut, misèries incloses, però… i l’astúcia?
