I els llestos que es feien a sobre xisclar ben fort als quatre vents un “jo ja us ho deia!!” davant el trencament entre CiU i ERC van emmudir. Bé, l’Alícia no, que no pot tancar la boca ni que ho vulgui i té allò de la incontinència verbal ni que sigui via tuit (signat per ella), per allò de voler ser sempre el mort a l’enterrament. Però reaccions viva voce, d’entre els apòstols de l’Apocalipsi del procés, ni una de rellevant en calent. I així, aquells que les últimes setmanes xalaven amb l’espectacle de la confusió entre els de Mas i Junqueras van quedar amb el somriure congelat. Somreien falsament, amb suficiència, com tractant de menors d’edat i d’il·lusos sense senderi els qui creuen en el procés i en el dret de Catalunya a decidir el seu futur. Se’n reien, de la gent. I ja començaven a impartir doctrina i assenyalaven CiU i ERC com uns irresponsables que havien pres el pèl al conjunt de la societat. Doncs bé, vagi també per ells l’acord que ahir es va segellar al Palau de la Generalitat. Per ells, en segon terme. Primer de tot, per la bona gent i la seva santa paciència.
Perquè Mas i Junqueras van començar els seus parlaments com pertocava: demanant disculpes. Allò de la filosofia del Cholo Simeone que algun cop els he apuntat aquí mateix, allò del partit a partit i de fer de cada moment clau una final d’aquelles duríssimes i exasperants on sembla que ha d’acabar-se el món, ja fa dies que els està quedant llarg. Però tenen la sort que fent entrar la pilota a porteria, ni que sigui en temps de descompte, l’afició, el dotzè jugador que en gran part ho ha fet possible, ho celebra entusiàsticament, en passa pàgina i ja pensa en el següent matx.
El compromís d’ahir és clau perquè fixa en l’horitzó una altra data històrica, però sobretot perquè insta a construir i a reconstruir. A construir un nou Estat i a reconstruir el clima i el pacte d’unitat entre els dos principals actors polítics que ho han de fer possible des de les institucions que ara tenim. Perquè com va dir ahir Junqueras, “és la voluntat de la gent, la que prima”. I ho va reblar molt nítidament: “Guanyarem tots junts”. Imprescindible. Serà així o no serà. Se sumarà des de la centralitat política i social del país, o no s’aconseguirà el gruix de país per fer un salt històric i provocar un canvi i dificilíssim.
“Ens prepararem encara millor per guanyar la indepèndencia”, ens van dir ahir. I ningú no entendria que això no impliqués des de ja un moviment en positiu i reil·lusionant que deixi enrere, ajornades sine die, les hostilitats que maten el catalanisme i que aturen el país. Ho faran possible? Des d’ahir tenim un motiu menys per no creure-hi. Des d’ahir tenim motiu menys per no exigir-ho als uns i als altres.
