Guanyarà independència a Escòcia! I aquí què?

"No fent marxa enrere al referèndum ens permetrà dotar-nos d'autoestima i, més important encara, credibilitat"

Com sabem el dijous vinent Escòcia té una important cita amb les urnes per decidir el seu futur. La mobilització, ara ja ho podem assegurar, ha estat tot un èxit la qual cosa palesa que les qüestions identitàries o nacionals gaudeixen, contràriament al que s'han passat la vida defensant alguns, de gran predicament arreu. I és que el sentiment nacional trenca tòpics a marxes forçades, i demostra una vigència que hauria de fer reflexionar a no pas pocs opinadors i acadèmics mal que els pesi.

L'escocesa ha estat una campanya llarga, intensa, engrescadora i plena de matisos relatius als beneficis o als dèficits que poden tenir ambdues opcions. Les dues per suposat igual de legítimes. És a dir, ha respòs a tot allò que s'esperava d'una contesa eminentment democràtica i on la força de la raó i la voluntat de la gent, ha d'imposar-se sempre per damunt d'arguments esbiaixats i on la por o el xantatge condicionen el vot de la gent. Quantes eleccions, podríem objectar, (i referèndums) no s'han acabat decidint per tercers factors que ha empastifat una campanya i tot un país. D'això alguns en diuen realisme i d'altres en diem simplement immoralitat.

A hores d'ara, com ens indiquen totes les enquestes, el frec a frec entre els dos bàndols sembla la nota predominant a les terres que s'enfilen per damunt del famós mur d'Adrià. Pot passar de tot i si haguéssim de fer cas a la majoria d'enquestes el no s'imposaria per poc. Ara bé, és sabut per tothom que les enquestes o els sondeigs són matèria propensa a l'error i més en aquest cas on la diferència pot anar d'un mer grapat de vots. L'exemple i missatge que ens envien des de les Illes Britàniques, sigui com sigui, és poderós; i ho és perquè s'ha produït un exemple de democràcia que no ha estat massa ben rebut per allò que passa per anomenar-se la comunitat internacional. Els britànics, tantes voltes qüestionats per "anar a la seva i llur insolidaritat", han demostrat aquest cop que de democràcia poques lliçons, des de certs ambients, poden rebre i, a més, han garantit una futura bona relació amb els veïns del nord, sigui quin sigui el resultat. Que ara guanyi el Sí a la independència, qui ho dubta, és molt important. Ara bé, passi el que passi, la victòria moral és seva i és d'esperar que en una segona volta d'aquest referèndum, aquest cop sí, una propera generació d'escocesos faci el pas final cap a la independència.

A casa nostra les coses no són tan poètiques i, tristament, els dubtes superen amb escreix les certeses a pocs dies de l'aprovació de la tan escoltada Llei de Consultes. Potser aviat en tindrem més de certeses, però per fer-nos veure que el clam d'un poble i totes les manifestacions des de les més multitudinàries, com les de les darreres Diades, com les més discretes no són preses en consideració en un estat com l'espanyol. Aviat la maquinària estatal desfilarà entre nosaltres amb els seus recurrents protagonistes i epítets i llançant-nos la cavalleria institucional pel damunt. Res que no ens poguéssim arribar a imaginar. I amb aquestes, ens estem acostant perillosament a la data del 9N i si no votem en referèndum totes les expectatives es poden tornar qui sap si en desencís i desídia o en irritació i efervescència. Si guanya la primera opció qui guanya és l'Estat i els seus acòlits; s'impera la segona caldrà saber gestionar molt bé les pulsions revolucionàries i no caure en provocacions i violències innecessàries. Destruir és senzill, construir o reconstruir molt més complex. La predicció no és gens fàcil, però també sembla poc plausible que totes aquestes grans mobilitzacions quedin en no-res per una nova negativa del govern i els partits espanyols. Més aviat (sembla) hauria de generar més adeptes a la causa demòcrata i independentista.

Llavors què cal fer? La papereta no és gens fàcil però, no és menys cert, que a la vida la majoria de coses preuades són complexes i requereixen de grans sacrificis i esforços personals. Pitjor seria una guerra i no la tenim. Encara que pugui semblar paradoxal, els trumfos a la mà els tenim els catalans. No fent marxa enrere al referèndum ens permetrà dotar-nos d'autoestima i, més important encara, credibilitat. Credibilitat i dignitat davant d'una comunitat internacional que no para d'escoltar les ambaixades espanyoles presentant als catalans com uns insolidaris, egoistes i regatejadors amb llurs exigències nacionals. Asseguren que sempre les acabem bescanviant pel famós plat de llenties o, si cal, per un cove d'aquestes llegums bíblicament famoses. Seguint amb fets sagrats, arribats a aquest punt, al president li correspon fer de Lot i no pas d'Edith. No toca mirar enrere i sí molt endavant. L'autonomia, can misèries, que la gestioni un altre que veurem com ho fan i si, arribats a l'extrem, s'hi atreveixen. El país es juga el futur i el president la glòria.

 
 

Comentaris