Grande-Marlaska i Billy el Niño

"Qui carai voleu que jutgi Billy el Niño quan l'única cosa que feia era defensar EXACTAMENT EL MATEIX que el jutge Marchena o qualsevol dels policies que ens van pegar l'1 d'octubre?"

Pareu de fer el ploramiques perquè el torturador Billy el Niño hagi mort sense ser jutjat. Qui nassos volíeu que el jutgés? A veure si comencem a entendre les coses d'una vegada. Em sembla mentida que encara hagi d'escriure això després del que hem patit a Catalunya, especialment des de l'octubre del 2017. Billy el Niño (malnom del policia de Cáceres Antonio González Pacheco, membre de la Brigada Político-Social durant el franquisme i conegut torturador) no era un delinqüent. Ni era un delinqüent a l'Espanya franquista ni ho va ser a l'Espanya democràtica. Billy el Niño era el braç executor d'una ideologia oficial que es manté rotundament viva i en bona salut avui en dia: la idea que la integritat d'Espanya i el règim espanyol valen més que la integritat de qualsevol ciutadà. Aquesta premissa, que dita per un terrorista independentista és anatema, resulta perfectament legítima en boca de l'Estat. Mayor Oreja deia allò de "no vamos a rendirnos a ETA porque la unidad de España está por encima de las víctimas". Qui carai voleu, doncs, que jutgi a Billy el Niño quan l'única cosa que feia era defensar EXACTAMENT EL MATEIX que el jutge Marchena o qualsevol dels policies que ens van pegar l'1 d'octubre? Exactament el mateix. Billy el Niño utilitzava les eines que li proporcionava la dictadura i Marchena les eines que li proporciona la monarquia. Punt. Final de les diferències.

Concretem. El marc conceptual que permet i justifica la tortura durant el franquisme segueix viu a la democràcia actual. Simplifiquem l'explicació: més de 200 detinguts en operacions policials ordenades per Grande-Marlaska van denunciar tortures. Marlaska, l'actual ministre d'Interior. Pels qui dubteu de la veracitat de les denúncies teniu un exemple innegable de realitat: Unai Romano. Busqueu-ne fotos a Google. És eloqüent la imatge de la cara de l'Unai després d'estar detingut en règim d'aïllament. Fa fàstic, por i pena. Per aquest ordre. Grande-Marlaska, quan era jutge de l'Audiència Nacional, va ignorar els fets i no va donar veracitat al testimoni del jove. De fet, des del 2004 hi ha nou sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra Espanya per no investigar presumptes casos de tortures. Doncs bé, en sis d'aquests casos Grande-Marlaska (progressista) n'era l'instructor. Més exemples d'aquesta continuïtat de la tortura com a eina necessària: el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos va ser acusat de torturar a una persona detinguda en règim d'aïllament el 1992 i jutjat per aquests fets cinc anys més tard. Ja sabem tots com es va premiar aquest senyor, oi? Fent-lo coordinador de les forces policials l'1 d'octubre. Només durant el fatídic 2017 la Coordinadora per la Prevenció i la Denúncia de la Tortura (CPDT) va recollir fins a 1014 casos de tortura i maltractaments policials a tot l'Estat. Per cert que 112 d'aquest casos afecten a immigrants reclosos en centres d'internament per estrangers. Els tètrics CIE.

 

La història recent del País Basc ens ajuda a reblar el clau sobre aquesta relació intrínseca de la tortura amb l'Estat espanyol més enllà de quin rei o dictador controla les estructures del país. Entre 1960 i 2014 l'Institut Basc de Criminologia va certificar l'existència de 4100 denúncies per tortures contra la policia només a Euskadi. Doncs bé, el 70% d'aquests casos certificats es van produir en democràcia. Encara que la realitat sigui més equilibrada, perquè durant el franquisme no es denunciava la majoria de casos, estem parlant d'una història continuada de tortures malgrat l'aparent canvi de règim. El País Basc va esdevenir un laboratori de la tortura i les tècniques van anar evolucionant des dels anys 90. Des de descàrregues elèctriques i pallisses fins a maniobres d'asfíxia com ficar el cap del detingut dins d'una bossa de plàstic, obligar-lo a passar-se hores en posicions forçades, fer exercicis extenuants, humiliar-los, fer-los estar-se despullats o tota mena de vexacions sexuals. Segons les víctimes.

Billy el Niño és mort, sí. Però quan ell es va retirar no es va acabar la tortura policial ni la utilització de la violència en defensa d'Espanya. Billy el Niño fou només una peça més de tots els policies i jutges que han posat per davant Espanya i el nacionalisme a la vida i la dignitat de les persones. Que han posat Espanya per davant dels valors humans de la justícia i la democràcia. Billy el Niño no era un error del sistema, era un funcionari extremadament eficaç. Hannah Arendt en podria haver fet un gran llibre.

 

Comentaris