Gràcies

"És l'agredida qui ha de decidir què és o què no és un espai segur, i si pot compartir-lo o no amb el seu agressor. Unes molles de sensibilitat en aquest sentit haurien evitat la meva sortida"

Una que cada dia feia tuits, ara fa més d'una setmana que no ha entrat a les xarxes. Detox cibernètic per agafar aire, i perspectiva. Les xarxes socials tenen aquella democratització de les opinions sense filtres que, davant situacions emocionalment complexes, poden arribar a ser perverses. És gairebé impossible respondre els milers de missatges de suport que he rebut i m'estimo més fer un agraïment col·lectiu a tots els que m'heu pensat, escrit i trucat. Mà al cor i puny alçat. Somrient. En majúscules: Gràcies.

 

Sou desenes els que heu compartit amb mi experiències similars. Torno a reivindicar el compartir, torno a repetir, a repetir-me, que allò personal és polític. Penso especialment en les exmilitants d'organitzacions i moviments socials que heu abandonat els espais col·lectius, però també en tots els cassos d'assetjament laboral que m'heu explicat. Tenim tanta feina per fer com a societat que més val que ens hi posem aviat. Abandonem els eslògans i creem eines de canvi.

 

Molts de vosaltres heu contribuït a centrar el debat en el qui, i no en el què. No és ni serà la meva voluntat la lapidació pública de ningú. No va amb mi això. En canvi, permeteu-me reivindicar el protocol contra les agressions masclistes que hem elaborat col·lectivament les dones de l'esquerra independentista. Fa uns anys, una eina com aquesta era impensable tenir-la i ara serveix per gestionar els casos d'agressions amb voluntat reparativa, i no només punitiva. Hem avançat, però el camí és llarg.

 

No és encobrir a ningú no dir-ne el seu nom públicament. Vull defugir el debat del qui, no el del què. Vull que l'eina col·lectiva de justícia popular que tenim serveixi per provocar canvis profunds aplicant-la des de la perspectiva de posar, sempre, les dones al centre. Seguir al protocol és la millor garantia de la voluntat transformadora que tenim les dones de l'esquerra independentista. Faré públiques les mesures que es determinin en el meu cas, només si això ajuda a la lluita contra un sistema patriarcal que a nosaltres tampoc no ens és aliè. Entenc que la reparació del dany és justament que això funcioni.

 

 

La denúncia però no és l'única via per protegir a les dones, que sempre han de ser al centre, prou que pensava que ho sabíem. És l'agredida qui ha de decidir què és o què no és un espai segur, i si pot compartir-lo o no amb el seu agressor. Unes molles de sensibilitat en aquest sentit haurien evitat la meva sortida. Vaig estar dues setmanes decidint què explicava, com i quan ho feia. Ara, em poso en mans de qui ha de gestionar el cas, on no sóc l'única, de forma externa a l'organització. No ho faig sola. Hi sou vosaltres, noies.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?