Ho han aconseguit. Els taxistes de Barcelona han guanyat. Si més no, a curt termini. Però més enllà del propi col·lectiu de taxistes, no he escoltat ningú celebrar l’acord al qual s’ha arribat. Però tant és, no en tenen suficient. Sí que han decidit aixecar la vaga -ja portaven una setmana sense treballar i, per tant, sense cobrar-, però han insistit en les amenaces i xantatges: han avisat el Govern que li donen una “treva” i li han fet saber que no descarten protestar durant el Mobile World Congress “si no compleix”. I precisament aquesta era una de les línies vermelles que va posar el conseller Damià Calvet per negociar amb els taxistes.
Els taxistes s’han equivocat en les reivindicacions i en la manera de reivindicar, i això repercutirà en la seva imatge -de fet, ja ho està fent-. El que han fet malament no és, òbviament, lluitar pels seus drets, ni tan sols col·lapsar el centre de Barcelona -em sembla perfecte que qualsevol col·lectiu tingui la capacitat d’aturar una gran ciutat per reclamar els seus drets-. Un dels seus grans errors ha estat centrar gran part de la lluita en atacar els VTC. El seu objectiu ha estat dificultar la feina d’aplicacions com Uber i Cabify, amb l’única finalitat d’aconseguir que el seu servei deixés de tenir sentit i que, així, acabessin desapareixent. Demanar una precontractació d’hores és matar el servei.
Potser els taxistes estan contents perquè han guanyat la batalla a curt termini, però segur que l’han perdut a llarg. És absurd anar contra el progrés. Absurd i impossible. El president d’Unauto VTC ha anunciat que, quan s’aprovi la regulació, les empreses del sector “procediran al tancament i acomiadament dels treballadors”. Ja veurem si aquesta és només una mesura de pressió o efectivament les empreses de VTC marxen de Barcelona. Si fos així, més de 3.000 treballadors es quedaran sense feina, i els ciutadans hauran perdut un servei útil i modern. Si tot això passa només quedarà dir, amb to irònic: gràcies, taxistes.
