Lo política catalana és molt dinàmica i estranya. En poques hores es pot capgirar tot el que abans eren certeses. No sóc gens partidari d’aquesta manera de fer perquè crec que desgasta massa i, a més, té molts efectes no desitjats. Fa uns quinze dies, després del consell polític de la CUP, vaig publicar aquí mateix un article en què donava per acabada la fase del procés que havia començat amb el 27-S i la victòria sobiranista, tant en vots com en escons. Vaig titular l’article Game over!. Dies abans, concretament el 22 de desembre de l’any passat, vaig publicar un altre article, Contra el pacte amb la CUP, el títol del qual és tan explícit que no cal afegir-hi res més. A la vista de la investidura del nou president de la Generalitat, ni s’ha acabat la partida i el pacte amb la CUP s’ha fet realitat.
Tobias Buck el corresponsal a Madrid del Financial Times va escriure ahir un article, “Puigdemont protagonitza un nou tomb en el serial separatista català”, amb una entradeta que és el millor resum del regust de boca que té molta gent després de setanta-dues hores d’infart: “Dinamarca té la sèrie Borgen. Els EUA tenen House of Cards. I Espanya té la campanya independentista catalana, una apassionant sèrie política amb enjòlit, tombs sorprenents i revelacions d’última hora tan inesperades que enrojolarien els guionistes de sèries televisives.” Certament, aquestes dues sèries són boníssimes i força representatives de com actua el món polític, entès en un sentit ampli, el que inclou, per tant, periodistes, empresaris i tota mena de perfils humans que envolten el món de la presa de decisions en l’àmbit públic. Són dues sèries dures, més dures que l’ensucrada, famosa i primigènia The West Wing, creada a finals del anys noranta per Aaron Sorkin.
Posats a recomanar una visió realista de la política, el que no exclou que pugui ser surrealista i contorsionista fins a punt il·limitats, no es perdin la versió original anglesa de House of Cards. Són quatre episodis, que la BBC va emetre a finals de l’any 1990, a partir de l’adaptació que va fer Andrew Davies de la novel·la homònima de Michael Dobbs, antic cap de gabinet del Partit Conservador britànic. La crueltat psicològica —i de vegades també física— d’aquesta sèrie podia assemblar-se al que hem viscuts aquest dies. No hi ha hagut morts de veritat ni assassinats reals, però sí que hi ha hagut morts metafòriques, algunes de les quals de gran calat. No faré com algunes persones que ara ploren pels efectes del que no van saber gestionar bé, perquè, com vostès mateixos poden llegir en el meus articles, des del 28-S que demanava al president Mas que busqués una fórmula que evités l’escenari on hem arribat.
Ara ja està fet. Diumenge a la nit vaig sortir del Parlament de Catalunya content i trist alhora. Content perquè el nou president, Carles Puigdemont, representa el relleu generacional que és imprescindible, cosa que fins i tot s’ha traduït en la formació d’un govern jove, més o menys paritari i amb dos consellers casats amb persones del mateix sexe. Si es volia donar la imatge de modernitat, no cal dir que s’ha aconseguit. Tot suma.
La nit de diumenge vaig tornar a casa, ho reconec, trist pel que em sembla que és una de les injustícies més grans que s’han comès en aquest procés. Provocar la retirada de Mas, encara que hagi estat voluntària i no pas producte de les conspiracions —ni de les influències— que expliquen els que no coneixen el personatge o bé que només tenen ànsies de protagonisme, crec que no serà gratuït. És una tristesa personal, íntima, deguda a la fidelitat que m’ha unit al president Mas des del 2007, que ara proclamo en veu més alta que mai, perquè tothom ho sàpiga i per posar-me al seu costat en els moments difícils. M’agraden les sèries polítiques però no pas per copiar-ne les traïcions.
El president Mas se’n va rebent els elogis del món sobiranista. El mateix món que unes hores abans el culpava, a parts iguals amb la CUP, de la manca d’acord. Els catalans som molt mal parits però rematadament emocionals. Ens agrada l’èpica futbolística dels anys en què el Barça no guanyava res però un cop de cap afortunat de Bakero, posem per cas, permetia que el Barça superés una eliminatòria a l’últim minut. Quan el Barça s’ha transformat en un equip guanyador, l’èpica s’ha esvanit. Sortosament, crec jo. La fórmula per aconseguir-ho va ser trobar un sistema de joc i uns futbolistes guanyadors. L’estratègia triomfadora fa temps que dura, amb entrenadors ben diferents, però a ningú se li va passar pel cap desprendre’s de Messi.
