El passat 9 d’abril una sèrie de quatre o cinc fotografies mostraven el comissari Ferran López -substitut de Josep Lluís Trapero per la imposició del 155- somrient mentre mantenia una breu conversa amb el jutge Pablo Llarena en un acte oficial. Aquesta actitud, aparentment distesa, és la que ha convertit López en un dels símbols de l’agressió de l’Estat contra les institucions i les persones que han encapçalat políticament la societat catalana. Les xarxes bullien amb un sil·logisme simple; si López és de la confiança de Madrid és per això que li fa la pilota a Llarena. Fàcil. Ja tenim el botifler oficial.
A mi també em va ofendre la fotografia, se la podia haver estalviat. O almenys el somriure. Però un policia no és un polític, ni un periodista, ni un expert en comunicació. Que se sàpiga, el comissari Ferran López -a qui no conec de res- no ha fet res més que dirigir, de forma tan professional com ha estat possible, un cos essencial per a l’autogovern d’aquest país que, a més, estava amenaçat de dissolució. A Madrid hi havia ganes d’enviar-hi un general de la Guàrdia Civil i un boicot dels comissaris dels Mossos hauria estat l’excusa perfecta per destruir la policia catalana. López i la resta de comandaments, els mossos en general, han sobreviscut com han pogut. El mateix que han fet els mestres i professors, els bombers o el personal sanitari. L’administració catalana ha funcionat a còpia d’una barreja de professionalitat i compromís.
El conseller Buch i el secretari general d’Interior, Brauli Duart, són polítics intel·ligents i determinats. I tenen la feinada de revertir els efectes brutals que ha causat sobre la policia catalana la crisi política que ha patit aquest país. Segur que compten amb Ferran López i amb els policies -Trapero inclòs- que no fa ni un any es van guanyar el respecte de tothom. Amb els millors.
