Fa encara no una setmana va fer 4 anys que escollíem la Carme Forcadell com a presidenta del Parlament de Catalunya de l’XI legislatura. Com ella ens va recordar des de la presó de Mas d’Enric, vam viure temps difícils per al parlamentarisme i per a la política, i ella és a la presó per haver defensat el dret de poder parlar de tot. I per haver liderat un moviment com l’ANC, perquè si no estaria pendent de judici amb la resta dels cinc de la Mesa al Tribu al Superior de Justícia de Catalunya.
Com he dit en altres ocasions, aquells mesos van posar a prova el paper i les funcions dels òrgans rectors del Parlament i dels responsables d’interpretar-les, dels diputats del Parlament i la manera que els poders de l’Estat entomen la garantia del debat parlamentari, legislatiu, lliure. Contràriament a un discurs que ha calat no només en tots els poders estatals, defenso que el Parlament i la seva sobirania van ser desafiats i posats a prova i, si no, esclafats per unes lleis modificades ad hoc per canviar matusserament atribucions del TC. Que allò que en altres cambres no era qüestionat, i que finalment el TC ha hagut de reconèixer, era anatemitzat quan grups parlamentaris que feien majoria ho van plantejar per afrontar el desafiament i per posar en valor el dret a la iniciativa política i el seu exercici. Reivindicàvem i reivindiquem el dret a defensar els drets fonamentals dels diputats i, en defensar els seus, els de l’electorat.
Per això i per tantes altres coses, gràcies infinites, Carme. Ser a la Mesa del Parlament amb tu va ser un honor i un orgull. Ser a prop teu tant com em sigui possible, un deure.
