Gràcies, Espanya!

"El trauma s'agreuja, a més, en afegir-s'hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d'Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment"

En primer lloc, abans de qualsevol consideració, cal donar les gràcies a Espanya per l'impuls que ha donat a la independència de Catalunya amb els 299 vots del seu Congrés de Diputats. No és que aquest impuls ens hagi vingut de nou. Ja sabíem que ens el donarien –per això vam dedicar tota la tarda del 8 d'abril passat a escoltar els discursos dels seus partits polítics–, però podia haver succeït que a última hora s'ho haguessin repensat. No ha estat així i ens n'alegrem. Ens alegrem que Espanya hagi demostrat al món què entén per democràcia, quina és la cultura democràtica dels seus partits polítics i quina és la seva capacitat d'escoltar, de reflexionar, de dialogar i d'acceptar els drets dels altres.

El món ha vist tot això i ha vist també l'amor profund que Espanya sent per Catalunya, un amor excels, sublim, que arriba a l'extrem de dir que no suporta la idea de deixar de tenir-la en propietat. Si això passés, si no pogués dominar-la, si no pogués controlar-la, si no pogués usdefruitar-la, ha dit, "seria com una mutilació". Sembla una declaració d'amor molt melodramàtica, és cert, molt carregada de possessió i de violència, però l'amor d'Espanya, que en realitat és l'amor de Castella, sempre ha estat així: abrandat, possessiu, dominant, borrascós, salvatge, tràgic... És la seva manera d'estimar. Com més estima, més torrencials, virulentes i letals són les seves abraçades. Potser per això ja fa molts anys que viu en estat de xoc. Potser per això ja fa molts anys que està traumatitzada. No pot ser de cap altra manera, tenint en compte que, pel cap baix, només en els dos darrers segles, ha estat abandonada per vint-i-quatre dels seus estimats. És a dir, que ha patit vint-i-quatre mutilacions. Algunes de molt sonades, com la de Cuba. S'entén, per tant, el seu pànic a una de nova. "Què en quedarà, de mi?", es demana. Però aquesta sola pregunta ja denota incomprensió per assumir els veritables límits de la seva identitat. Espanya s'ha entestat sempre a considerar seu allò que no ho és i tard o d'hora ha hagut de lamentar-ne la pèrdua. És el cost que tenen els deliris de grandesa. Si, en canvi, hagués assumit la seva mida real, sense afanys compensatoris de caràcter imperial, ara no es trobaria al llindar del fet més traumàtic de tota la seva història: la pèrdua de Catalunya.

El trauma s'agreuja, a més, en afegir-s'hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d'Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment. Si fa no fa, el mateix que passa entre les parelles que ja no ho són per més que encara comparteixin la mateixa casa i els tràmits de divorci triguin a arribar. De tota manera, aquest és un trauma genuïnament espanyol i serà Espanya qui l'haurà de superar. Pronostico, tanmateix, que trigarà anys a fer-ho; molts anys; moltíssims. Nosaltres, en tot cas, hem de valorar el meravellós impuls que ha donat al procés català des del Congrés de Diputats. És un impuls que no té preu i cal felicitar explícitament el Partit Popular, el Partit Socialista i la UPyD, amb Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba i Rosa Díez al capdavant. Les seves intervencions, que van ser una classe magistral d'ultranacionalisme espanyol i d'absolutisme, han estat molt estimulants per al procés català, fins al punt que l'independentisme és avui infinitament més fort que no pas ho era el 8 d'abril. Els 299 vots a favor de la independència de Catalunya han estat una valuosa, contundent i impagable embranzida. Gràcies, Espanya!

 
 

Comentaris