Els Deep Purple no són un grup de rock, són una llegenda. Els principals components (Ian Paice, Roger Glover i Ian Gillan) voregen la setantena i no tenen res que demostrar, més enllà de l’evidència que encara són perfectament capaços d’oferir un concert extraordinari i de què, es faci al lloc del món que es faci, tindrà les entrades venudes. Per això és tan d’agrair que aquest dissabte, a Santa Coloma, tinguessin la deferència de regalar uns quants compasos d’Els Segadors que van impactar, d’entrada, al públic i, més tard, a tots els mitjans de comunicació, inclosos els de Madrid.
Ho van fer perquè van voler. No hi guanyaven res, menys encara quan el següent concert de la gira els portava a Madrid. O sigui que és de justícia l’agraiment de Carles Puigdemont, que els va adreçar un missatge d’afecte, en anglès, via Twitter. Bons reflexos, per cert.
Ha plogut molt des d’aquells primers “bona nit Barcelona” de Bruce Sprengsteen, que sorprenien al públic barceloní, acostumat fins aleshores a salutacions en castellà i referències toreres. Aquest cap de setmana els Deep Purple, grans entre els grans, van fer un gest que ens fa un país normal. Gràcies, Deep Purple, pel que sou i perquè hi sou.
