Vaig conèixer l’Albert Rivera en un concurs televisiu que dirigia per a Cuatro. Era una mena de competició d’oratòria entre joves talents aspirants a polítics. L’Albert i la Mercedes Milà formaven el jurat d’aquesta cosa raríssima (però molt divertida) que presentava la Ruth Jiménez i produïa La Fàbrica de la Tele (la gent del Sálvame). Per aquella època, el senyor Rivera ja era el líder de Ciutadans i el seu pes a la política catalana creixia exponencialment. Mancava, només, un detall crucial perquè l’Albert pogués fer el salt definitiu cap a l’èxit personal: l’acceleració del procés independentista. Tot això va passar el 2011. Un any després, a les eleccions catalanes del 2012, Ciutadans va aconseguir 9 escons. Sis més que quan es van presentar als primers comicis, el 2006. L’Albert era un tauró i un polític de raça. Se’l veia venir. Era educat i diplomàtic. Segur i distant. Fred però amable. Mai no tenia una paraula lletja ni un gest fora de lloc. Era la correcció personificada. Recordo parlar amb ell de temes diversos i, en general, coincidir en la majoria de les coses. Em semblava un personatge ambiciós i llest, però molt poc interessant, això sí. A la tele, he tingut la sort de conèixer a persones apassionants. En la majoria de programes que he dirigit o escrit he estat envoltat de gent culta, amb experiència i amb molta personalitat. Presentadors, guionistes i, sobretot, productors que tenen un món tan apassionat que esdevenen hipnòtics. Malauradament, no era el cas del Rivera. No és cap crítica. De debò. És una constatació que ajuda a definir una persona. Quan parlaves amb ella era l’encarnació del polític que tots tenim al cap. Tenies la sensació que et donaria la mà i aniria a parlar amb el següent votant de la cua.
Aquesta sensació, que he tingut aparcada a dins del cap tots aquests anys, ha sorgit com un bolet quan he llegit la notícia de la dimissió de Toni Roldán, el portaveu econòmic de Ciutadans. Roldán es queixa que l’estratègia de Ciutadans ha perjudicat Espanya i critica, amb certa dosi de pena, el gir del partit cap a la dreta. El polític dimissionari pensa que el seu partit ha canviat. Que Rivera ha imposat una ideologia de dretes i, a sobre, s’ha llençat a les mans del PP. Per si tot això fos poc, Roldán ha criticat que Ciutadans no afronta VOX. No, no. I tant que no, estimat. Ben al contrari. No només no els “afronta” sinó que s’ha ficat al llit amb ells i s’ha deixat fer de tot. Ha estat tan bèstia que fins i tot a Europa se’n fan creus. Recordem que el president de VOX al parlament andalús va dir això sobre la sentència a “la manada”: “La relación más segura entre un hombre y una mujer será únicamente a través de la prostitución”. Doncs bé, jo no comparteixo la sorpresa de Roldán. És més, penso que aquesta mena d’esglai ha de ser fingit. No pot ser que algú que porta tants anys al costat d’Albert Rivera no fos conscient que el president de Ciutadans és, sobretot, un polític professional. Algú que té com a objectiu el poder. El control de les institucions públiques. El Rivera és, evidentment, un personatge abocat al poder i, per aconseguir-lo, utilitza la ideologia com una eina. És possible que això que dic soni desagradable però, en realitat, em sembla una pura definició d’una actitud a la vida. L’Albert Rivera és polític. No aspira, penso jo, a deixar un llegat intel·lectual propi i revolucionari. Sinó a tocar poder. En vaig ser conscient quan el vaig conèixer breument el 2011 i, per tant, em sorprèn que no n’hagi estat conscient el senyor Toni Roldán.
Però li hem d’agrair aquesta actitud. La política espanyola ha viscut massa temps sota la mentida de les ideologies. S’ha aprofitat, durant dècades, de la falsa batalla ideològica entre la dreta i l’esquerra. Els polítics, tant “socialistes” com “liberals” o “conservadors”, han fingit ser peons al serveix de grans idees socials o de país. Ens han intentat enganyar mostrant-se com a màrtirs obedients d’una ideologia. Especialment els catalans, els polítics del país, s’han enfilat a collibè de l’independentisme o de l’unionisme per augmentar els vots i aconseguir poder. Aquesta estratègia els ha funcionat. A uns més que als altres. Però tot ha estat amb un objectiu material. Efectiu. I no pas ideològic. Per això li hem de donar gràcies a Ciutadans. Perquè ells exemplifiquen clarament la política com a eina per assolir poder. Ciutadans ha construït i expandit la ideologia com a camí cap el poder. Ha incentivat la bronca i el conflicte sempre que això li ha garantit més vots. Aquesta manera de viure la política com una feina, com una empresa que ha de donar beneficis cada any, és el comú denominador dels polítics avui en dia. I Ciutadans ho exhibeix de manera més clara que cap altre partit, però és l’indici que demostra com funcionen la resta de partits. Per això li hem d’agrair. Perquè fa caure les màscares de la política en general.
