No és el mateix pactar amb el Partit Popular a Euskadi que no fer-ho. Ni és igual donar suport a tot l’Estatut que o donar-li a una miqueta o a una petita part. No és el mateix buscar de soci a Iniciativa per Catalunya que a Convergència i Unió per aprovar els pressupostos. Ni és el mateix pujar els impostos que no fer-ho. Però tot és possible si ets Zapatero i has oblidat que una cosa és la geometria variable i una altre ben diferent la teoria del caos. Segurament el president del govern espanyol mira com tot gira al seu voltant esperant que els elements assoleixin, per si mateixos, un ordre que doni sentit al seu univers.
La qüestió podria resultar més o menys còmica o trivial en unes altres circumstàncies, però ara que tots plegats ens hi juguem tant s’ha passat del neguit a l’alarma. La preocupació de Rodríguez Zapatero per la seva supervivència política l’ha convertit en un polític sense ideologia i imprevisible. Ara mateix no es pot ni discutir en les diferents qüestions quina és la seva línia política perquè senzillament no en té. Quan partit n’haurien tret de Zapatero els especialistes en portar peix al cove i quant temps perdut pels que encara no ho han entès.
