No és el mateix aquest confinament per a qui té de tot i per a qui no té res. Ni vistes, ni sol, ni balcó o terrassa, ni jardí o pati, amb estances sense cap espai per a la mínima privacitat, per suposat sense diners per a fer una comanda per internet o arriscar-se a anar al supermercat, la única alegria del dia pot ser rebre la visita dels serveis socials duent una caixa amb aliments i una ampolla de rentavaixelles; o veure com programa rere programa la pantalla del televisor va acabant d’embrutir l’ànima amb el darrer esperpent de la tele porqueria o els cada cop més comuns reportatges sobre com passa aquests dies la gent famosa.
La mort, tan democràtica ella, tanmateix no arriba igual amb dolor o sense, amb comoditats o sense, amb companyia o sense, amb sensació de ser una inutilitat que costa diners a l’erari públic o essent considerada persona amb potència per servir eficaçment l’Estat en el futur. La mort planejant sobre la humanitat, com tants altres cops a manera de neteja dels que sobren, pobres o vells, per tal que l’espècie sobrevisqui, acaba distingint classes d’individus.
El món, també en la pandèmia, potser sobre tot en la pandèmia, exemplifica en el seu esdevenir que l’ ésser humà hagi estat en la seva evolució el producte de dues tendències contraposades i tantes vegades contradictòries: goril·les i bonobos, o el que és el mateix, competència i col·laboració. Som el resultat d’un instint de supervivència individual i col·lectiu que es construeix així sobre dues vessants. De vegades es tradueix en necessària solidaritat, per a molta gent, efecte d’una creença o moral íntima, però per a altres, interessada convicció de la seva necessitat. Quants dels missatges de compromís i solidaritat d’aquests dies són coherents amb les actituds personals i quants pura farsa o construcció de la RSC que els hi construeixen gabinets de comunicació de grans empresaris, celebritats o institucions? En altres ocasions, però, la lluita per la supervivència es fa més descarnada i evident, en la sospita de què pocs del grup se’n sortiran. Les actituds de la gent més frívola i desconsiderada, dels que es creuen més llestos que els demés per intentar (i aconseguir) burlar les limitacions que altres obeeixen o per defugir les responsabilitats que saben que tenen han estat també segell humà al llarg dels segles, i ara no podia ser diferent.
Fins al present ha arribat la barreja d’aquestes dues branques de la família humana. De vegades no es fàcil distingir-les, i ningú diu que cadascú estigui o no cofoi o remordit pel fet de pertànyer-hi a una o altra. El que és clar és que cadascú de nosaltres a qui no podrà enganyar a aquest respecte és a sí mateix. I a Qui tot ho sap des d’abans dels temps, i que malgrat tot, se l’estima igual, sigui goril·la o bonobo.
