La roda de premsa de les diputades de la CUP i les activistes de l’esquerra independentista en què denunciaven els atacs masclistes i els insults rebuts durant els darrers mesos va ser impactant i contundent. Però no tan sols això. També va ser entristidora, desoladora i colpidora. Perquè si bé és molt greu que els hagin dit gorda, lletja, puta o malfollada, també són preocupants molts d’altres tòpics que s’apliquen constantment a les dones d’aquest país. Per desgràcia, totes les dones que en un moment o un altre hem tingut alguna responsabilitat els hem escoltat. Els sona aquella cantarella segons la qual tens mala llet o massa ambició quan protestes perquè intentes fer bé la teva feina? No els sembla preocupant? La realitat és que amb un to més o menys ofensiu, aquestes desqualificacions són el símptoma i la constatació que vivim en una societat masclista i misògina i que encara tenim molta feina a fer si volem esmenar-ho. Catalunya no ha aconseguit encara ni la igualtat ni la paritat desitjables. Al contrari! Som a anys llum d’aconseguir-la. En aquest sentit, per tant, aplaudeixo la denúncia d’aquest masclisme latent.
Tanmateix, crec que cal afinar el traç i aprofitar l’excusa de la roda de premsa de les dones cupaires per reflexionar sobre altres qüestions més de fons.
Primera. La lluita contra el masclisme no és tan sols cosa de les dones. Les actituds masclistes les hem de combatre entre tots. A la roda de premsa d’ahir només hi havia dones. Per què? És que els homes no poden denunciar les actituds fatxendes d’altres homes? És que la denúncia dels atacs a les dones és un assumpte tan sols de dones? Rotundament no.
Segona. Com hem de denúnciar el masclisme? És necessari que per denunciar els insults rebuts nosaltres mateixes ens posem al mateix nivell que els perpetadors? Francament, crec que no. La fórmula de denúncia escollida permet l’impacte fort i immediat i respon, sens dubte, a la voluntat de cridar l’atenció. Tanmateix, no crec que es pugui combatre l’insult amb l’autoinsult. Les dones cupaires han estat insultades per mantenir posicions ideològiques diferents. Al meu entendre, les idees es defensen amb idees.
Tercera. A la persecució via xarxes socials tothom hi està exposat, siguis home o dona. Les xarxes s’han convertit en un espai on hi ha molta informació, sovint positiva, però també és un magma on hi corren rumors, insults i informacions falses. Per tant, cal donar la justa importància als freaks i degenerats que utilitzen aquest espai públic atrevint-se a dir coses que mai no dirien a la cara. Cal denunciar-ho i, si escau, blocar els indesitjables per sanejar les xarxes i evitar que es converteixin en una jungla de despropòsits.
Quarta. Cal diferenciar l’insult de la sàtira. Dic això per diferenciar els insults a les diputades de la CUP de l’episodi referit a una altra dona política, Inés Arrimadas. La cap de l’oposició es va sentir ofesa pel tracte rebut a RAC1 i al Polònia de TV3. Crec que aquest cas —com el de tants homes polítics dels quals es mofen en aquests programes— és radicalment diferent. La vida pública implica estar exposat a la crítica i a la paròdia. La broma no és cap insult. Altra cosa és si la sàtira contribueix o no a dignificar la política i fins a quin punt és una distorsió interessada de la realitat.
I cinquena. El procés de construcció d’un nou país és una oportunitat per canviar-ho tot. Què vull dir?. Doncs que de la mateixa manera que vull un país més lliure i socialment més just, també el vull lliure de masclisme i misoginisme. Posem-nos-hi?
