El pols del buscador amb les “Empreses Generadores de Contingut” (EGC, abans anomenades senzillament premsa) no sortia a compte. Aquest dimecres, Google anunciava que limitarà a cinc el nombre de notícies i articles a què els usuaris poden accedir de franc a Google News i al cercador. A més, diu que serà un bon soci i facilitarà a les EGC el cobrament per continguts si és el que volen.
Aparentment, és l’efecte dels seriosos advertiments de Rupert Murdoch, el magnat de la televisió i la premsa, i d’altres col•legues seus, que acusen Google de lucrar-se a costa seva: el cercador referencia continguts elaborats per professionals… que paguen en Murdoch i companyia. Això li genera enormes quantitats d’usuaris que ven als anunciants quedant-se tot el guany. És a dir: Google fa un benefici ben sucós –10.500 milions d’euros el 2008– d’un producte pel que no paga ni molla. Per simplificar: imagini’s que el seu quiosquer es quedés tot el preu del diari i expliqués als editors de premsa que ja els paga prou exposant la portada. Això fa Google, apel•lant a l’imaginatiu concepte anomenat “economia de l’enllaç”. És a dir: ni un duro.
Els editors s’han posat com una moto. En Murdoch, que té uns dallonsis de ferro colat, ha titllat Google de lladres, cleptòmans, paràsits, vampirs… De tot. La setmana passada amenaçà amb eliminar de Google tot el contingut dels seus mitjans i pactar l’exclusiva amb el cercador rival, Bing, de Microsoft.
Google robava, sí. Però les EGC (abans en dèiem premsa) tampoc no han sabut descobrir el negoci que ofereix un agregador de tràfic tan senzill, eficaç i d’escala tan superlativa com Google. I sembla que encara no ho ha descobert ningú. Des del principi van menysprear el potencial de la xarxa: la majoria van posar aquesta àrea en mans del cosí tanoca, del cunyat desvagat o del germà ximple. D’altres van arribar tard. Esclar, una colla de joves tigres –com els fundadors de Google o de Facebook– els han tret el pa del cistell. Ara tot son plors.
¿Per què el canvi d’actitud? Perquè Google sap que el seu gran negoci no son les cerques sinó la publicitat, d’on ve el 97% dels seus beneficis. La publicitat vol tràfic. I només els continguts generen tràfic. Google sap molt bé que la cerca, la classificació, el recompte, la taxonomia, etc… no són més que engrunes si no es disposa de contingut i contingut editat (sigui periodisme, jocs, frivolitats, sèries de tv, cinema, música, llibres, agendes…), no dades crues. La gent no bevem aigua del riu directament: la volem depurada, tractada i portada a casa… i per tot plegat paguem unes taxes. És a dir, editem l’aigua. I aquesta edició no és de franc.
Google també sap que en aquest pols es juga un valor decisiu en el món digital: la reputació. Ni cent mil núvols de servidors recomposaran una credibilitat destruïda. Així que aquesta setmana ha decidit viure segons el seu lema –Don’t Be Evil, No siguis dolent– i col•laborar amb els fabricants de continguts informatius, que el precedeixen a la cadena alimentària digital.
Així, Google fa negocis com s’ha fet sempre: cobrint els costos d’editar uns continguts de la qualitat i eficiència dels quals depèn el negoci publicitari i, per tant, els beneficis. Cadascú al seu lloc. I esperi’s, perquè encara oferirà a la premsa millors tractes.
Google no fa cap favor ni regala res –els continguts no són pas seus– i tampoc no li ha de fer por, a llarg termini, una premsa sanejada. Al contrari: millor i més contingut durà més tràfic…
Sí, és el mateix de sempre. Es pensaven que el món digital tenia una economia diferent a l’analògica? Mirin, no es deixin enganyar més. La base de tot és la mateixa: els continguts. El recurs escàs és el de sempre: capacitat d’edició. Els beneficis vénen d’on és costum: de la publicitat. I la distribució, que és del que parlen els gurús (ones, cables, andròmines, catximans…), és el menys important: cada cop és més barata, més en mans dels ciutadans, més invisible. Sí, veurem excepcions extraordinàries a tot això, per sort.
Molt bé, home. I per als ciutadans, què hi ha? Per als ciutadans aquestes batalles tenen una conseqüència molt interessant. O dues. La primera: cada dia que passa som més amos de fer la competència a la premsa: publicar és fàcil i tenir rellevància no és difícil. Podem sortir a Google… de franc. La segona: és possible –no sabem si ho faran– que la premsa n’aprengui i es dediqui a fer el que li toca: ser portaveu dels ciutadans i no una comparsa més de l’establishment, palanca o encobridora d’interessos espuris. I una premsa sana és un dels pilars d’una societat lliure. Això ens convé.
