Es diu Xevi, i era un d’aquells independentistes catalans amb ‘basquitis’. De fet, va arribar a un punt que se sentia més indepe basc que indepe català, perquè els catalans als anys 80 i 90 érem uns tites-fredes. Glorificava els pebrots que tenien els bascos i renegava del pactisme català. Se sabia de memòria tots els àlies dels etarres i et feia quedar com un inculte si no sabies que Francisco Mujika Garmendia era “Pakito”. Solia anar cada estiu al País Basc i en tornar presumia que a les “Herriko Taberna” el tractaven com un germà. I evidentment, malgrat que per edat era una mica just, presumia d’haver votat Herri Batasuna a les eleccions europees del 1987. També es va adherir a totes les campanyes possibles de suport a Egin, Egunkaria i Berria.
Però en Xevi va patir un accident i es va quedar en coma. Molts anys. Els metges no el donaven per mort però tampoc s’atrevien a donar-lo per viu. Ara fa uns mesos, en Xevi va començar a donar senyals de recuperació: un dit que es movia, obertura aleatòria d’ulls, intents de parlar… Els metges van veure que, ara sí, hi havia possibilitats reals de recuperar-se. Però van advertir a amics i familiars que no podia tenir cap ensurt perquè li podria provocar un xoc traumàtic i un possible retorn al coma. Per tant, tot havia de ser molt tranquil, sense gestos abruptes i molt menys situacions de tensió.
I amb gran seny, els seus amics i familiars, van decidir preparar-li una mentida pietosa. Si li deien de cop que ETA havia abandonat les armes, que els seus membres havien demanat perdó a les víctimes, que ja no cremaven autobusos al centre de Bilbao, que els seus presos admetien haver causat dolor i que se sotmetrien a la legislació penitenciària espanyola, en Xevi podria patir una severa convulsió. Però encara hi havia més: havien de decidir la manera com li explicaven que Catalunya ja tenia una data i una pregunta per celebrar una consulta. Ah, sí, i que Catalunya ja la tenia i Euskadi no. I que CDC s’havia tornat independentista abans que el PNB. I que CiU i ERC havien pactat mentre que PNB i l’esquerra abertzale no. I que tot plegat ho havien aconseguit dos milions de catalans agafant-se les mans.
Total, que els amics li van acomodar l’habitació perquè no semblés que havien passat ni tantes coses ni tants anys. Li van portar la ikurriña de casa, una foto de Iosu Ternera i un cartell amb un concert de Kortatu. Li van preparar vídeos per simular notícies si posava la televisió: Comunicats d’ETA, càrregues policials, kale borroka. Van agafar un diari de fa 20 anys i el van manipular com si allò fos el present. Havien de fer-li creure que el seu marc mental, al 2014, encara es mantenia vigent: Per exemple: van trucar una foto perquè hi aparegués un Arzallus envellit fent encara mítings a l’Aberri Eguna. En una altra sortia un diputat d’Unió negociant amb Solchaga. Tot en ordre. La resta del diari no el van haver de tocar: atur, pujada de la llum, i el PP en contra de l’avortament. Tot correcte.
Però els amics i familiars del Xevi van cometre un error que va estar a punt de costar-li una fallada multiorgànica per estrès post-traumàtic. No van preveure que l’infermer que l’atenia, l’Hipólito, d’Uruguai, els jugaria una mala passada. Aliè a la delicada situació, però sorprès per la iconografia que adoptava l’habitació va trobar natural donar-li conversa. I la manera com va començar va estar a punt de suposar un retorn a la UCI: “Yo estuve en el Tram 376, en Vallirana, y vós?”
