Gómez Bermúdez / Schönberg

"Bermúdez fou el cap visible del dificilíssim judici sobre els atemptats de l'11-M i, malgrat les enormes pressions mediàtiques, se'n va sortir prou bé"

Està a punt de produir-se una vacant important: el de jutge-estrella-oficial-del-Regne. La sort del pobre Baltasar Garzón declina lentament, com els crepuscles d'agost de la nostra infantesa, i hi ha qui vol ser el primer a colonitzar el seu nínxol ecologicomediàtic. El jutge Gómez Bermúdez té molts números a l'hora d'aprovar aquesta oposició informal. L'home té una retirada important a Michel Foucault, així com un verb àgil i florit de tertúlia antiga; però alhora gestiona amb habilitat la mirada hieràtica d'animal dissecat amb que els jutges teatralitzen la seva condició sobrehumana. El vaig escoltar fa poc en una entrevista que li feia l'Iñaki Gabilondo: és un tipus agut i refinat –entre altres coses, diu que li agrada la música clàssica contemporània- i en algun moment arriba fins i tot a dissimular la seva egolatria, que es troba en l'estàndard mig-alt de la seva professió. És difícil saber si, en aquest sentit, podrà arribar a superar Garzón. Això és gairebé impossible, sens dubte. De moment, però, va pel bon camí.

Gómez Bermúdez argumenta que l'Audiencia Nacional no té res a veure amb el cèlebre Tribunal de Orden Público franquista, tot i que el primer fou creat el mateix dia que es va dissoldre el segon. Pura casualitat, escolti!. De fet, l'home rebla el clau en apuntar que l'Audiencia Nacional és, de fet, la primera institució actual edificada des d'una mentalitat diferenciadament democràtica. Cadascú defensa els seus assumptes com vol o com pot, i el jutge Bermúdez se'n surt prou bé. Diu que l'excepcionalitat d'Espanya, on hi ha terrorisme sostingut des de fa més d'un segle (des de l'anarquisme de final del XIX fins a ETA, passant pels grupuscles d'ultradreta dels 70, etc) justifica una institució que també té un inevitable punt d'excepcionalitat. D'acord: touché. El que no pot justificar amb tanta vehemència, però, són els poders omnímodes associats a l'esmentada "excepcionalitat". Simplement, nega que existeixin, i tal dia farà un any.
El futur jutge-estrella acaba de guanyar un premi per un llibre sobre l'islamisme, dotat amb 60.000 euros, que concedeix l'editorial Temas de Hoy (Grup Planeta). Estic convençut que es tracta d'un assaig documentat i interessant: Bermúdez fou el cap visible del dificilíssim judici sobre els atemptats de l'11-M i, malgrat les enormes pressions mediàtiques (i no mediàtiques), se'n va sortir prou bé. Però tot això és més delicat del que sembla. ¿És ètic que un jutge sigui, per a algunes coses, igual que tothom, però per a altres qüestions sobrevoli la miserable condició dels mortals?. En definitiva: la concessió d'un premi de 60.000 euros, o del que sigui, per part d'una institució privada, ¿pot interferir la funció que té atorgada constitucionalment?. Jo crec que aquesta pregunta és raonable i lícita, i no té res a veure amb que el premi pugui ser realment merescudíssim.

El jutge Gómez Bermúdez pertany a la minoritària estirp dels amants de la música clàssica contemporània. Comptant-lo a ell, potser són dues dotzenes arreu d'Europa. La cosa té mèrit, doncs. Així, doncs, li dediquem un clàssic de l'inventor de la dodecafonia: el Pierrot Lunaire. Posats a dedicar, en la versió de la temperamental Jessye Norman; una vegada vaig llegir que és tan, tan, tan diva, que demana un "contracte d'entrevista" perquè no li facin determinades preguntes. De música dodecafònica se n'ha fet molta, és clar, però la majoria és de jutjat de guàrdia: no s'adiu, doncs, a un magistrat de l'Audiència Nacional.

 
 

Comentaris