Goliat-Felipe contra David-Puigdemont

"Felipe VI dona lliçons de democràcia a Davos mentre el president exiliat reclama democràcia a Europa i li planta cara"

L'any 1995, el gran president i jugador de pòquer Adolfo Suárez li va fer una confessió involuntària a la periodista Victoria Prego. Una confessió que es va guardar en secret i que es va conèixer el 2016. A un altre país, que no fos Espanya, hauria causat un escàndol majúscul. A Espanya, ni cas: la cosa més normal del món.

 

Suárez va «rajar» i es va quedar a gust: «Els governs estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república, però fèiem enquestes i les perdíem.... De manera que vaig ficar la paraula rei i la paraula monarquia a la llei de reforma del 1977. D'aquesta manera vaig poder dir que ho havíem sotmès a referèndum». Paraules de Suárez, gravades quan es creia que el micròfon estava apagat. Per cert: Suárez recordava que un dels que més pressionava pel referèndum era Felipe González, en aquells temps en els quals encara defensava el dret a l'autodeterminació dels pobles d'Espanya i la república.

 

Suárez sabia, el 1995, que el rei Juan Carlos I l'havia traït abans del 23-F, però encara no sabia que un dia llunyà, ja perduda la seva identitat en les boires de l'alzheimer, el «campechano» tindria la cara dura d'abraçar-lo com si haguessin estat sempre amics íntims i socis lleials. Els borbons són així i els seus súbdits encara els riuen les gràcies...

 

L'aversió als referèndums de l'Estat espanyol i de la casta hispànica no és cap novetat. Saben que si no els manipulen, no els guanyen: d'aquí els tramposos jocs de mans de la reforma del 77, la Constitució i l'OTAN. Amb la Constitució del 78 van repetir la jugada. Ho van ficar tot al mateix paquet, monarquia i unitat de la pàtria a punta de pistola, amb unes notables concessions autonòmiques, i es van penjar la medalla. La millor transició democràtica de la història, un exemple universal, el miracle espanyol i els alemanys del sud: aquest va ser el relat triomfador durant dècades. No negaré que en bona part jo me'l vaig empassar, i no vaig ser l'únic.

 

Aquest 2018, per cert, tenim un interessant aniversari del referèndum de la Constitució, quan ens van colar el binomi monarquia-democràcia com si fossin sinònims gràcies a la traïció dels «republicans» Carrillo i González i de tants altres.

 

I per estrenar el 2018, el fill del «campechano», el «preparao», se'n va a Davos, que és un lloc per a la gran política discreta, i fa el ridícul planetari amb el seu discurs tronat de sempre.

 

Allà, a Suïssa, ha deixat el que ell deu pensar que és una frase per a la història: «La crisi catalana ha estat un intent de minar les regles bàsiques del sistema democràtic». Gran frase, entre una muntanya de tòpics que no tenen cap sentit en una cimera internacional i que només s'adrecen als seus súbdits, els mateixos que vibren cridant «A por ellos» i que no saben que «ellos» són també ells.

 

Té la seva gràcia: ell, Felip VI, el rei que sap que perdria un referèndum de monarquia o república, el referèndum que també sap que ni Pablo Iglesias ni els quatre republicans espanyols no gosen plantejar, precisament ell, donant lliçons de democràcia...

 

 

Mentrestant, un periodista gironí que es va ficar en política (mira que Franco ho desaconsellava...), que va acabar de rebot essent president de la Generalitat per salvar-li el cul a l'Astut i conservar-li calenta la cadira fins que tingués a bé tornar, li planta cara al rei d'Espanya davant del món. Amb una sabata i una espardenya, una mà al davant i una al darrere, refugiat a Brusel·les i fent una escapada a Copenhaguen, Puigdemont desafia la casta hispànica (i catalana) que només és demòcrata quan mana i que encara enyora els bons temps del duc de Flandes, que tan bona memòria va deixar per aquelles terres...

 

Un rei que és rei gràcies a que els «pares de la transició» van fer totes les trampes dels tafurs del Mississipi, com diria Guerra, i un president exiliat, feble, penjat de la brotxa, perdut en el laberint de l'independentisme i de les batalletes catalanes. D'això va la pel·lícula: de les tramposes lliçons de democràcia d'un rei que és nét polític d'un dictador, contra la desesperació democràtica (incloses algunes trampetes que es podrien haver estalviat) d'un president legítim, tràgic, valent, que està lluitant per fer un forat a la muralla d'Europa.

 

Goliat-Felipe contra David-Puigdemont, una lluita èpica i desigual que té com a escenari el colisseu d'Europa, on els grans taurons es mengen els peixets.

 

Aquesta és la història. Encara que perdi, Puigdemont ja ha guanyat. I amb ell, nosaltres i l'ànima d'Europa.

 

Comentaris