Et proposo un nou nom per a una nova situació. La nova realitat l’he batejada com a “globlics” i fa referència als públics globals en que ens hem convertit tots els ciutadans del món connectat a les xarxes tecnològiques. El cas de les protestes a l’Iran després de les darreres eleccions m’ha fet pensar.
No fa tant de temps que els ciutadans del món ens podem considerar públics globals de tot allò que passa a qualsevol racó del planeta. Molt probablement aquesta consideració va néixer amb els mitjans de comunicació d’abast internacional. Abans, les persones amb prou feines podien conèixer què passava a la seva ciutat a través del diari local. Després, les ràdios van permetre que les informacions es difonguessin de manera immediata per tot el país. I també van permetre conèixer què succeïa més enllà de les fronteres que limitaven un estat.
En qualsevol cas, la invenció i l’ús massiu dels mitjans de comunicació tradicionals va convertir-nos en espectadors d’un món que era explicat per les institucions, els governs i les empreses. Els mitjans van donar la veu a les fonts tradicionals d’informació i van permetre que s’estengués la seva visió interessada del món (la visió de qualsevol fet explicada per algú sempre és interessada).
No fa gaires dies sembla que hem tornat a descobrir el poder de les noves tecnologies. Unes eleccions brutes a Iran han provocat que milers de ciutadans utilitzin la xarxa per mostrar al món una altra visió de la situació: vídeos, fotos i microtextos denuncien a internet el frau electoral. Segurament es tracta d’un visió molt més real que la que pretenen difondre les institucions polítiques iranianes. Els ciutadans, tots els ciutadans, també els d’aquest país, hem tornat ha reconèixer en la xarxa la força de la veu d’un poble. No vull parlar d’això.
La única diferència significativa del que ha succeït aquests dies respecte al que ha passat les darreres dècades és que ara totes les persones informades podem saber més fàcilment si algú en enganya. I sabem que el règim iranià ens enganya. Abans de l’ús ampli de les possibilitats d’internet no ho podíem saber. Potser ens ho podíem imaginar, però no ho podíem saber del cert.
I ara què? Saber que algú ens enganya no canvia les coses. Les mentides del Govern del PP després del 11-M es van descobrir per les informacions que venien d’altres llocs del món. Ens vam mobilitzar i la mentida va caure. Què fan els polítics del món per pressionar al règim iranià després de constatar la mentida? O és que el haver-nos convertit en “globlics” només serveix per generar nous “realities”. La informació ha canviat de mans en molts casos de conflicte d’interessos però els mecanismes socials encara estan ancorats a l’època en que la xarxa no existia i ens havíem de creure les mentides de les fonts interessades.