Gibraltar i l'Espanya amputada

"Somien que la Unió Europea declararà el penyal com a colònia i que això els obrirà una autopista per acabar posant la bandera «rojigualda» al cim de la roca."

Tres-cents sis anys després de perdre Gibraltar, el nacionalisme espanyol somia amb clavar-li una urpada històrica a la «pérfida Albión». El franquisme tenia bon ull per als titulars narcòtics i per construir relats, tant simplistes com eficaços, sobre enemics històrics: Gran Bretanya (la que va humiliar aquella «Armada invencible»), el «contubernio judeo-masónico» (poca conya, encara no se sap què era, però impressiona), les «hordas rojas», el «Rusia es culpable».... Alguns d'aquests relats èpics han caducat, llevat de dos: Gibraltar i Catalunya.

 

Són com les columnes d'Hèrcules del nacionalisme espanyol. En ambdós casos, estretament relacionats amb els resultats d'aquella guerra per l'hegemonia europea que va acabar amb el tractat d'Utrecht, el 1713. Espanya hi va perdre Gibraltar, uns 7 km2 , i Menorca, però aquesta és una altra història. Un territori que és gairebé 5.000 vegades més petit que Catalunya i unes 10.000 vegades més petit que els Països Catalans: no tenen en compte que els equilibris de la política europea els van permetre quedar-se amb terres que tenien més que perdudes. Al nacionalisme espanyol li fa mal Gibraltar. I no diuen res de Portugal ni d'Andorra perquè no gosen.

 

Ara, amb els patètics embolics del «Brexit» volen creure's que li faran a Gran Bretanya un gol per l'esquadra i li retornaran la mala passada del 1713. Somien que la Unió Europea declararà el penyal com a colònia i que això els obrirà una autopista per acabar posant la bandera «rojigualda» al cim de la roca. Després, que es preparin portuguesos i andorrans: s'hauran d'esforçar per romandre per sota del radar del nacionalisme espanyol, que veu com la cosa més natural del món una península castellana, des dels temps d'Adam i Eva.

 

El nacionalisme espanyol més ranci, com a expressió de les ànsies imperials d'una oligarquia madrilenya, no pot suportar més amputacions. Això és Gibraltar, això és Catalunya: una amputació. Cal entendre'ls, no pas acceptar-ho: es creuen amb dret natural a senyorejar tota la península, a xuclar-ne tots els seus rendiments, a imposar una visió, una llengua i un negoci.

 

Si van ser capaços de muntar un ridícul relat èpic amb la reconquesta de l'illot de Perejil... Si els 7 km2 de Gibraltar són encara l'eix central de la política exterior espanyola, el somni de Franco, de Margallo i de Borrell... Si no han acabat de pair mai les independències de les repúbliques americanes ni el drama del 1898 ni la vergonyant retirada del Sàhara o la derrota d'Ifni, com han de veure la independència de Catalunya? Òbviament, com una amputació traumàtica i intolerable.

 

Per això aplaudeixen i bavegen, excitats, davant la possibilitat que la Unió Europea classifiqui Gibraltar com a colònia. I ignoren alegrement els perills que té això en altres fronts... Perquè s'han fet un tip de dir que això del dret a l'autodeterminació només val per a les colònies. Però qui decideix què és colònia i què no? Gibraltar, sí? I Catalunya? I l'arc mediterrani? I ses illes? I Euskadi? I Galícia? I Ceuta i Melilla?

 

 

Gibraltar té molts números per esdevenir un capítol interessantíssim del camí de Catalunya cap a la independència i d'un cert retorn -salvant les enormes distàncies- als embolics del mapa europeu de principis del segle XVIII. Ja posats a tirar enrere i a replantejar-ho tot, el panorama obre possibilitats espectaculars.

 

Gibraltar pot esdevenir una gran oportunitat o desinflar-se, qui sap... Què tal, per exemple, una Catalunya franco-alemanya, és a dir, carolíngia, inserida en la península ibèrica com un cos estrany i com una falca estratègica? Què tal una certa reedició de la vella corona catalano-valenciano-balear-aragonesa, confusament confederal, però infinitament més dinàmica que la Castella de la «meseta»? Què tal un Portugal relligat amb Galícia? O què tal un Euskadi minúscul, orgullosament diferent, encavalcat amb Navarra en el vell país dels Pirineus? Per no esmentar el gran tabú, Occitània... O xinesos i russos i nordamericans, sense oblidar que el "gran joc" és perillosíssim, com bé sabem des del 1713.

 

Clar que són hipòtesis i fantasies (o no...) però tenen el mateix encaix històric en el passat que el Gibraltar espanyol o que una Cuba espanyola. Quan mous el mapa, quan remenes la història, has d'estar molt segur que no se't girarà en contra, sense oblidar les derivades de l'economia. I si ets Espanya, has d'anar amb molt de compte, molt, amb la «pérfida Albión», la malvada de sempre, que sempre va a la seva. No fos cas que el tret et surti per la culata i, aquesta vegada sí, acabis amb una nova amputació.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?