Resulta que està malament ser de dretes o d’esquerres. S’ha de ser independentista, una ideologia que esborra totes les altres. Les fa innecessàries. Ridícules. Redundants. No puc aspirar a divergir amb altres independentistes fins que la independència no sigui plenament assolida. És una traïció, de fet. L’eix esquerra/dreta és un anatema perquè es veu que beneficia l’unionisme. ¿Tan dèbil és el moviment per la independència? ¿Tan poca cosa? ¿Tan insubstancial que no suporta pensar en altres coses més enllà del referèndum? ¿No és precisament aquesta concepció absoluta i fanàtica del nacionalisme la que volem superar? ¿No és la diversitat i la llibertat el bé que intentem protegir amb les nostres demandes? ¿A què venen aquestes crides a la uniformitat de pensament? ¿Qui intenta refugiar-se rere la prohibició patriòtica del debat d’idees sobre la gestió? ¿Hem arribat a una posició desagradable que, teòricament, ens obliga a triar entre gestió i utopia. Una dicotomia falsa entre aconseguit millores pràctiques o la independència. Com si fossin camins excloents.
Demà mateix trucaré a la feina i els diré que no comptin amb mi perquè és inútil perdre el temps amb coses quotidianes en comptes d’estar lluitant per la república. Trauré els nens de l’escola i seurem tots a casa a esperar que arribi la independència i puguem fer vida normal. No aniré al metge, ni a comprar al mercat perquè són coses estèrils, vulgars, poc poètiques comparades amb la grandesa d’assolir la plena llibertat de Catalunya. Deixaré de pagar impostos perquè és una manera de perpetuar l’status quo en comptes d’aplicar-ne un de nou a la força. No portaré el cotxe al mecànic i, si cal, destrossaré el motor. No canviaré les bombetes foses de casa ni tindré cura del jardí. Tot això són misèries que només serveixen per distreure’ns del vertader objectiu nacional: la independència. És més, totes aquestes merdes del dia a dia provoquen que ens oblidem, durant uns minuts, de que tenim polítics presos, al país. Són distraccions inútils que, segons sembla, hem de deixar de banda per fer república. ¡A fer punyetes la realitat!
La utopia és un motor, com bé sap el marxisme. La utopia és l’espurna que fa moure un engranatge quotidià dirigint-lo cap a un objectiu aparentment impossible. Quan algú vol convertir la utopia en quelcom irrealitzable mitjançant l’immobilisme hem de sospitar que potser no té cap pla per assolir-la. I mitjançant aquesta utopia inabastable paralitza tot allò relatiu a la gestió nacional. La manca de gestió quotidiana no és un símptoma de esforç independentista sinó de mal govern. Em comprometo a seguir aspirant a la independència i a la república pujat en un tren de Rodalies que funcioni com Déu mana. Us asseguro que no desistiré de la meva voluntat catalanista mentre em visita un metge de primera categoria en un dels millors sistemes sanitaris d’Europa. Us garanteixo que parlaré als meus fills de fer país quan tornin de la seva escola sense barracons. Els ciutadans hem estat i estarem quan calgui per defensar la utopia, però no ens desatengueu d’allò que heu de gestionar. No ens negueu la possibilitat de ser de dretes o d’esquerres. De viure en un país gestionat (i gestionat segons una o altra ideologia). No priveu a Catalunya de l’empenta quotidiana, normal, planera, sense estirabots, que ens ha portat fins aquí.
