Generen violència el federalisme i el socialisme?

"Pere Navarro, aquest promotor del diàleg que encara no ha dialogat amb els dirigents del PSC que li han plegat, hauria de saber com a exalcalde que amb la convivència no s'hi juga"

No. És clar que no. I aquesta simple insinuació haurà causat irritació entre els socialistes i federalistes de bona fe. Exactament la mateixa que provoca entre els sobiranistes de bona fe (que en són molts) sentir-se dir que les seves idees generen crispació. Se'n diu empatia. Les ideologies pacífiques no generen violència. Per això si algun dia un socialista agredeix a algú en nom del socialisme, les idees socialistes no quedaran automàticament desacreditades. S'agafa l'agressor, se'l condemna en proporció a la seva acció i llestos. Atribuir la violència a l'independentisme és, en el millor dels casos, pervers. I els qui pretenen associar una cosa a l'altra ho saben.

Pere Navarro, aquest promotor del diàleg que encara no ha dialogat amb els dirigents del PSC que li han plegat, hauria de saber com a exalcalde que amb la convivència no s'hi juga. Ell, que va ser tant contemporitzador amb l'imam de Terrassa quan van aparèixer escrits sobre com s'havia de pegar una dona sense que es notés, sap que la violència és una arma de doble tall.

A Pere Navarro l'han pegat. És un acte condemnable. I a l'autora de l'agressió que se la jutgi i pagui davant la llei de manera d'acord amb la magnitud de l'agressió. No cal posar en qüestió la naturalesa de l'acció, però aleshores que tampoc es qüestioni que Rafel Martín va ser apallissat per portar l'estelada a Mestalla. En aquest cas hi ha un informe mèdic que acredita la gravetat de les lesions. Si clavar un cop de puny a un diputat és violència, apallissar un jove al crit de "catalán de mierda" és catalanofòbia. El que és contradictori és que l'agressió a Navarro serveixi per generalitzar ("hi ha un ambient de crispació") i en canvi pel segon es digui que va ser "un fet aïllat".

Tampoc serveix d'argument que l'ambient de crispació el provoqui la no-trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy. Potser convé recordar que arran del cas Bárcenas, Alfredo Pérez Rubalcaba va decidir trencar relacions amb el PP i ningú, ni tan sols el PSC, va llegir aquesta decisió com un factor de trencament social. O tots moros o tots crispadors.
És curiós veure com els autors de mantres com "cal parlar dels temes que interessen a la gent i no de la consulta" ara hagin capgirat l'argument com una truita i no només parlen constantment d'aquest tema sinó que s'han inventat nous problemes. Només fa falta caminar per qualsevol carrer de Catalunya i comprovar que no hi ha aquesta "tensió insuportable", com ahir va dir una agraïda Rosa Díez que el dia de Sant Jordi va compartir –somrient tota l'estona- sostre i cafè amb Jaume Barberà, Jair Domínguez, Rafel Nadal i Pedro Jota Ramírez.

Per tant, anem a buscar tres exemples de "temes que preocupen la gent" i que, seguint la mateixa regla de tres, generarien crispació:

Quan la PAH va posar de moda els ‘escraches' es va generar un debat força interessant sobre aquest mètode, però no em va semblar que cap dirigent socialista posés en dubte la dació en pagament per liquidar la hipoteca.
A la passada vaga general hi van haver piquets que van tallar carreteres. Es pot debatre sobre si protestes d'aquest tipus són efectives o contraproduents, però no em va semblar que cap dirigent socialista abandonés l'oposició a la reforma laboral.

Ara farà uns mesos, un grup de dones van assetjar despullades a l'arquebisbe de Madrid. Podem parlar de si agrada o no agraden les maneres, però no em va semblar que cap dirigent socialista es plantegés donar suport a la llei Gallardón de l'avortament.

I per aquests tres fets, es pot deduir que generen crispació la dació en pagament, l'oposició a la reforma laboral o el rebuig a la llei de l'avortament? No. O com a mínim, no menys que el que demanen 3 de cada 4 catalans: poder votar quin futur polític volen per al seu país. Per cert, dins d'aquests 3 catalans que sí que volen votar hi ha molts socialistes. Per tant, perquè quan la lluita la lideren els socialistes és legítima i quan no ho fan llavors és crispació?

Perquè si filem molt prim, el federalisme, com la independència, representa un canvi en l'statu quo actual entre Catalunya i Espanya. Perquè d'aquests dos sistemes només genera crispació la independència? Què passa, que no és un trencament també crear un estat federal? Llavors, una de dos, o tots dos ‘trencaments' són igual de violents o bé el federalisme que proposa el PSC (la seva direcció) no és tan ambiciós. Potser en aquest punt convé recordar que la Declaració de Granada del PSOE no contempla que Catalunya sigui una nació amb possibilitat de votar el seu destí autònomament d'Espanya.

El PSC està més a prop de perdre nous militants que no pas de guanyar-los. Potser enlloc de fer-li el joc al PP, Ciutadans i UPyD es podria entretenir a fer un llistat, atractiu i rigorós de tots els avantatges que tindria per a Catalunya quedar-se a Espanya en format federal. Hi hauria millores econòmiques, socials, polítiques i culturals? Estic segur que, de bona fe, ells pensen que sí. Només es tracta de posar-los damunt la taula. I ben ràpid: no fos cas que el PSC rebés un nou cop de puny, metafòric, a les urnes.

 
 

Comentaris