GENERALITAT I POBLE GUANYEN L'EXÈRCIT REVOLTAT

"La victòria de la combinació de les forces d'ordre públic, Generalitat i partits polítics republicans d'esquerres fou imbatible"

19 de juliol de 1939

El 1939 tothom mínimament informat coneixia que la posició de la República era d'enfrontament: els diaris monàrquics com l'Abc incitaven la sublevació amb tota mena de proclames anunciant la fi del món si els militars no salvaven Espanya amb l'espasa de cirurgia mentre els obreristes i catalanistes com La Terra o Solidaridad Obrera aspiraven a una vida justa amb jornades humanes i drets mínims aplicats a la regulació dels mitjans de producció. Els diaris republicans com La Humanitat o La Publicitat, després de la pausa d'un bienni dit negre, anhelaven que la República portés les reformes que calien per dècades d'abandonament. Es volia córrer i el remei fou simplement un altre cop militar, com el de Sevilla l'agost del 1932 pel general Sanjurjo, fracassat.

Ara, de forma pèssima i a terminis, comença el 17 a la tarda a Melilla i acaba el 19 al matí a Barcelona, els militars tornaven a sortir al carrer i ho feien sense professionalitat, sense canons ni tancs, amb infanteria i quan tothom ho preveié. Els cossos de forces d'ordre públic i de seguretat, depenents de la Generalitat i dirigits per militars demòcrates com Frederic Escofet i altres demòcrates al front dels mossos d'esquadra obeint Lluís Companys ho prepararen tot meticulosament: ocuparen terrats a la cruïlla del Cinc d'Oros i altres indrets, protegiren Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya i amb en Díaz Sandino tingueren el control aeri. Malgrat que un pes pesat, el general Goded, arribà de Mallorca i havia de manar a totes les forces militars a Catalunya, el viatge fou estèril. El pla era decimonònic, sortir dels quarters que envoltaven Barcelona i convergir al centre neuràlgic. Acabà en fracàs: el camí es feu etern i les columnes militars no enllaçaven entre elles. Lluita molt renyida i tothom se'n ressentí: els morts, mossos d'esquadra, guàrdies d'assalts, militants anarquistes, comunistes i demòcrates republicans civils, ho palesen: no fou un combat d'aparences, era el preludi de la gran guerra que encara avui supura i cueja per mal tancada.

La participació de la guàrdia civil decanta la balança a plaça Catalunya tot i que els grans combats fets preludiaven que la victòria era pels dits aleshores lleials contra els facciosos. Víctor Alba ens digué en una ocasió: «Els barcelonins s'ho miraren entre visillos. El 19 lluitarem pocs, el 20 hi havia multituds al carrer». Tenia raó. No fou possible tanmateix d'aturar un efecte molt negatiu: les armes preses pels ciutadans al quarter de Sant Andreu no foren requisades amb la victòria. Serviren perquè la CNT-FAI controlessin Catalunya. Companys no s'oposà a la presa de les armes pels ciutadans esvalotats ni va voler lluitar contra els obrers armats, haguera estat fer el joc als revoltats.

La notícia de la victòria s'escampa i tingué efectes immediats: Catalunya fou republicana. On les tropes guanyaren tornaren als quarters amb la cua entre cames, i on no sortiren dels quarters es rendiren. La victòria de la combinació de les forces d'ordre públic, Generalitat i partits polítics republicans d'esquerres fou imbatible. Amb la fàbrica d'Espanya a favor de la República, la guerra podia començar, i durar.

Per a saber-ne més: DD. AA.: Grans moments de la història de Catalunya, Barcelona, Base, 2006. Frederic Escofet: Al servei de Catalunya i de la República. I. La desfeta (6 d'octubre de 1934) i II. La victòria (19 de juliol de 1936), París, Edicions Catalanes de París, 1972, Un resum actual: Homenatge a Frederic Escofet: 1898-1987: un militar al servei de Catalunya, Barcelona, Generalitat, 1999 a cura de X. Febrés.

 
 

Comentaris