Generació Ni-Ni: ni això, ni allò, ni tot el contrari

"Si que hi ha un element psicològic important que hi pot ajudar [a sortir de la crisi]: la creació d'estats d'opinió fruit, no de la propaganda, de l'aprovació de mesures econòmiques i socials que permetin percebre a la ciutadania que hi ha algú capaç de liderar la situació"

Un mínim anàlisi del moment que viu Catalunya ens ha de permetre arribar a una doble conclusió: que calen grans dosis de prudència i responsabilitat per no malmetre el model convivencial d'aquest país; però també valentia, imaginació i risc per oferir una resposta econòmica que ajudi a sortir del túnel de la crisi el més aviat possible. Hi ha, com a mínim, tres elements damunt la taula que combinats demagògicament es podrien convertir en un incendiari còctel molotov, les dades econòmiques i l'atur; la delinqüència que genera inseguretat i que alguns vinculen amb la immigració; i la desorientació política general i, sobretot, la dels governs espanyol i català.

És ben sabut que l'economia no està en el seu millor moment –el PIB, el dèficit públic, les exportacions, la inflació... ho reflecteixen clarament—; que l'atur encara no s'ha reconduït –el gener, Catalunya va tenir 583.883 aturats, un 28,1% més que el 2009, i un 6,5% més que la mitjana espanyola--; i que encara és una incògnita saber quan es deixaran de destruir llocs de treball. En paral•lel, hi ha un rebrot de la percepció d'inseguretat --caldria conèixer les dades oficials per saber si han augmentat els delictes-- pels robatoris a les vivendes, pels atracaments, per exemple, a l'Eixample de Barcelona (l'Ajuntament demanava ahir més policia) o a Salt (Gironès). En aquest últim municipi, alguns veïns han vinculat aquesta delinqüència amb la immigració, i fins i tot s'han viscut moments de tensió en enfrontar-se verbalment un grup d'immigrants i d'autòctons; per ara, un cas puntual. Lamentablement, aquesta crisi coincideix en el temps amb un dèficit d'idees i d'iniciativa dels governs espanyol i català, incapaços de liderar una resposta imaginativa a la crisi econòmica que permeti albirar un bri d'esperança en aquells que estan en pitjors condicions.

Els estudis demoscòpics recullen aquest neguit i el quantifiquen. El Baròmetre d'Opinió Política (BOP). Febrer 2010 - REO 555, del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), que depèn de la Generalitat, constata que als catalans el que més els preocupa és l'atur (69,5%), la immigració (29,8%), el funcionament de l'economia (24,9%) i la insatisfacció amb la política (22,8%).

Aquesta setmana, en el debat monogràfic sobre la crisi celebrat al Parlament, els nostres representants polítics han perdut una oportunitat d'or per reconciliar-se amb la ciutadania. Han estat incapaços de posar-se d'acord en unes mínimes mesures econòmiques que permetessin visualitzar que s'està treballant pel be comú. El fracàs és socialitzable a tot l'arc parlamentari, però la màxima responsabilitat és de qui ostenta el govern, és a dir, el president Montilla, Per exemple, és una evidència que la morositat de l'administració ofega moltes pimes i autònoms; que el crèdit no arriba a les empreses però, en canvi, les entitats financeres es beneficien dels ajuts de l'Estat, i que l'IVA que pretén augmentar Zapatero a partir del juliol, retardarà la creació de riquesa (fins i tot ho va dir dijous la Comissió Europea). Dons, no hi va haver manera que els grups es posessin d'acord en aquestes matèries. Els tripartit (PSC, ERC i ICV) no va voler pactar un front comú a Madrid per evitar que Zapatero augmenti l'IVA i tampoc van acceptar la proposta d'escurçar per llei el pagament de l'administració a 30 dies (ara, de mitjana, paga a 86 dies). Situacions com aquestes són les que provoquen una de les dades més preocupants del Baròmetre del CEO, la que indica que el 74,5% dels catalans creu que els polítics no tenen en compte el que pensa la gent.

No hi ha miracles que puguin solucionar la crisi econòmica, ni solucions màgiques d'avui per demà. Però si que hi ha un element psicològic important que hi pot ajudar: la creació d'estats d'opinió fruit, no de la propaganda, de l'aprovació de mesures econòmiques i socials que permetin percebre a la ciutadania que hi ha algú capaç de liderar la situació. Quan es genera aquesta confiança l'economia es torna a activar, millora la convivència, baixa la sensació d'inseguretat i es tolera millor la diferència, és a dir, la immigració. És una roda. Però ara, ningú lidera; ni arrisca, ni actua amb valentia, ni adopta mesures imaginatives... ni el govern de la Generalitat, ni el govern central. És el clar exemple de la Generació Ni-Ni: ni això, ni allò, ni tot el contrari

 
 

Comentaris