Gaziel: "Tots els camins duen a Roma"

"El missatge que hi ha implícit en aquesta frase també ens ha de fer pensar que el trajecte més curt no ens és practicable"

Quan Agustí Calvet (1887-1964) es posa a escriure ho fa amb el pòsit de la memòria, que és una eina fonamental per saber qui som, d'on venim i cap a on volem (i podem si ho volem, hi afegiria jo) anar. I Gaziel, nom que va prendre a La Veu de Catalunya, ho fa amb un volum de memòries que recull el període comprès entre el 1893 i el 1914, un període històric que comprèn l'inici de la pèrdua de les romanalles colonials espanyoles fins a l'alba de la primera gran guerra.

En aquest volum memorialístic —nascut com qui no ho vol, segons Gaziel— hi desfilen una autèntica llista de noms que podríem considerar, en la gran majoria d'ocasions, el millor de cada casa: el novel•lista i renovador de la novel•la catalana, Narcís Oller; l'escriptor Josep Pin i Soler; Enric Prat de la Riba i d'altres homes de lletra o política com Ors, Maragall, Bergson, Rubió i Lluch… S'hi dibuixen, si ho voleu dir així, les capelletes, els grups i escoles literàries que s'asseien a l'Ateneu Barcelonès; però també l'enterrament de mossèn Cinto, la pèrdua de les colònies de l'antic imperi espanyol, la formació universitària, la Setmana Tràgica a Barcelona i la guerra al Marroc… En definitiva, les pulsacions d'una societat del tombant de segle que vivia canvis i agitacions socioeconòmicament profunds.

Algú ha dit que Gaziel vindria a ser el nostre Stefan Zwaig, suposo que per la seva vessant d'home de lletres que va conrear el memorialisme i no la creació literària. Sigui com sigui, és un símil prou aproximat atesa la dimensió d'Agustí Calvet. En conseqüència, llegir-lo amb més o menys distància pot ser interessant per veure que, en segons quins àmbits o actuació… som exactament on érem.

Diuen que tots els camins porten a Roma, i això també ho deia Gaziel, que en el fons ens demostra que això no deixa de ser un pensament altament positiu perquè s'arriba a la destinació final esperada. Això sí, el missatge que hi ha implícit en aquesta frase també ens ha de fer pensar que, de vegades, el trajecte més curt —desitjat i cobejat, sempre— no ens és practicable.

Gaziel
Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí 1893-1914
Barcelona: Proa, 2014
 

 
 

Comentaris