Hi ha una Espanya amb els ganivets ben esmolats, esperant a la cantonada per abraonar-se sobre el coll dels catalans quan en flairen nacionalisme. Fan molt soroll perquè disposen de mitjans per anunciar l’ arribada de l’Apocalipsis avui sí i demà també. Però són pocs i, de tant fer sonar les trompetes, han perdut força i credibilitat. Hi ha una altra Espanya, majoritària, que des de fa temps analitza Catalunya amb un punt de fatiga i displicència. Son aquells que pensen que moviments com el dels referèndum per l’autodeterminació, només són un joc pirotècnic de llums i colors que no porta enlloc.
Per tant, després de l’èxit de les consultes d’aquest cap de setmana, una de les preguntes que cal fer-se és: quina de les dues espanyes té mes raó? Perquè mentre els profetes de la caverna, malgrat les seves manipulacions i mentides, han demostrat un cert respecte pel que des de fa temps bull a l’olla catalana, els altres ho han ignorat i depreciat. I posats a triar, és molt millor que l’interlocutor et miri als ulls que no pas et tingui per un passerell.
El procés iniciat a Arenys de Munt i consolidat aquest diumenge tenia tots els ingredients del fracàs anunciat. Però per sorpresa general, sobretot dels partits que han pujat al carro a l’últim moment, ha agafat volada i per primera vegada un gruix molt considerable de catalans han dit que volen ser independents o, si voleu, que exigeixen el dret a decidir el futur de la seva nació. El dubte metafísic que durant dècades havia corcat l’ anima nacional –es versemblant un procés d’autodeterminació?- ha quedat fet miques. Encara no se sap la resposta però si se sap que la pregunta no era retòrica. La massa crítica que s’interroga representa un canvi fonamental, un nou paradigma que exigeix una reacció de primer nivell. Els polítics catalans, fins ara descol•locats per la força de l’onada popular, s’han d’ afanyar a vertebrar una proposta que no decebi el repte que els hi han plantejat milers i milers de ciutadans, homes i dones lliures, que exigeixen exercir el dret fonamental dels pobles a decidir el seu destí. La condescendència, la indiferència o el menysteniment seria com abocar gasolina a les brases d’un foc ètic, pacífic i legítim.
