“Tot Catalunya és deutora [de l’aportació de Samaranch]”
José Montilla, president de la Generalitat
En només tres dies hem rebut una perfecta lliçó sobre com són els nostres polítics, i em temo que també sobre com és, almenys en part, el nostre país. Si dimarts el govern impulsava un acte a favor de Garzón i exigint que els franquistes siguin perseguits i jutjats –el Memorial Democràtic, de la conselleria d’Interior, organitzava i pagava l’acte-, dijous s’oferia una despedida de president de la Generalitat a Juan Antonio Samaranch, antic capitost del règim franquista. A la missa laica contra de Garzón i els franquistes hi van estar representats el PSC i Iniciativa-EUiA, a l’extraordinari funeral de l’antic camisa blava hi era tothom, per descomptat també el tripartit en ple.
Si el dimarts es tractava de llegir la història (i el present) en clau de bons i dolents (el lema de l’acte per Garzón era “L’oblit és un insult a la consciència i a la dignitat humana”), dijous del que es tractava és d’apreciar la complexitat, els grisos, d’interpretar el passat en perspectiva i amb generositat. Ben cert és que la figura de Samaranch, a més de les ombres, té les llums. Entre les ombres, el seu passat franquista i la camisa blava. També haver maniobrat per excloure les nacions com Catalunya dels Jocs, modificant per aconseguir-ho la Carta Olímpica. Entre les llums: haver estat el pare de l’olimpisme modern, situant aquest moviment a un altíssim nivell, i haver ajudat a situar la capital de Catalunya al mapa mercès als Jocs del 92. Sóc partidari de tenir en compte la complexitat, sí, però no d’oblidar el passat i igualar moralment tothom per aquesta via. Per exemple: tampoc no es poden oblidar els pecats que ha comès Garzón al llarg de la seva carrera, ni el seu viciós afany de protagonisme, ni tampoc, naturalment, els seus empresonaments indiscriminats d’independentistes catalans.
Si dimarts i dijous passaven aquestes coses, dimecres en passava una altra: es lliuraven les creus de Sant Jordi. Un diari s’estranyava en el seu titular que Oriol Pujol no aplaudís els fiscals Mena i Villarejo, el duo que va provar de posar el seu pare a la presó per Banca Catalana. Home! Com volien que els aplaudís!!?? Es pot relativitzar tot, però que uns senyors vulguin fotre el teu pare a la presó potser no que no s’ha d’oblidar!!! Aquí sí que, com dirien els fans de Garzón, topem amb una qüestió de consciència i dignitat! El tripartit ha aprofitat l’última concessió de creus de Sant Jordi de la legislatura per insultar de forma perfectament intencionada Pujol. Em sembla d’un gust pèssim i d’un poc gruix moral espectacular. De creu de Sant Jordi –distincions que reconeixen les contribucions a favor de la identitat de Catalunya o bé de caire cultural i cívic- també en va rebre una l’excap de la Casa del Rei, el senyor Aza. La concessió de les creus d’enguany va firmada pel president Montilla i el conseller de Cultura, el republicà i independentista Joan Manuel Tresserras.
Dissabte es va produir el segon acte de l’ofensiva a favor de Garzón amb una manifestació a la plaça de Sant Jaume. Villarejo va tornar a ser el protagonista d’una moguda pro-Garzón. Tot i haver rebut la creu de Sant Jordi només 48 hores abans, va continuar evitant dir i una sola paraula en català.
