El Consell General del Poder Judicial –quin consell!– ha decidit per unanimitat suspendre de funcions el magistrat Baltasar Garzón, que divendres va abandonar l’Audiència acompanyat dels seus escortes i les llàgrimes dels seus íntims. El jutge suspès té mala sort. En un altre moment hauria estat el centre de la notícia i la decisió del CGPJ hauria estat debatuda i rebatuda dies i més dies. Però ara els mitjans tenen unes altres prioritats. Bàsicament, la magrana de respostes que desgranen partits, sindicats i tota mena d’agents socials –que és com ara es diu–, arran de l’ajust econòmic que ha imposat José Luis Rodríguez Zapatero. La mala sort de Garzón, doncs, ha estat un afer gairebé clandestí. Es va cremar amb unes quantes portades de diari el primer dia i ací pau i allà encara més. Sense glòria.
Els únics que han protestat per la decisió dels sectors pretesament “moderat” i “progressista” del Consell General del Poder Judicial han estat els col•laboradors del magistrat i alguns personatges decididament d'”esquerres”, que fins i tot el van acompanyar en el màxim moment de dol, a la sortida de l’Audiència, amarant-lo amb el “Vosotros, fascistas, sois los terroristas”. Alguns d’aquests individus han arribat a la conclusió que Baltasar Garzón ha patit oprobi pel fet de ser declarament “antifranquista”. Angelets! Per conèixer Garzón, se l’ha de conèixer de prop. Cap de les persones que s’hi ha considerat amics en els darrers anys el definirien, precisament, com un antifeixista. Baltasar Garzón és, senzillament, un garzonista. Convençut, declarat i radical. Ha estat socialista, antisocialista, antiindependentista, antietarra o anticorrupte quan li ha convingut. Segons les circumstàncies i, sobretot, segons el profit que n’ha pogut traure.
Baltasar Garzón ha buscat sempre aquells casos que més podien beneficiar la seva projecció pública. Fins i tot els ha propiciats quan aquesta s’eclipsava entelada per unes altres llums. L’expressió “jutge estrella” és injusta perquè fa curt. L’egomania del magistrat suspès ha estat desbocada i constant. I precisament aquesta ànsia de protagonisme absolut l’ha portat al desastre, perquè ha estat incapaç de preveure les conseqüències que es podien derivar d’algunes decisions desmesurades. Qualsevol despropòsit era justificable sempre que estigués al servei de la causa de Garzón, que ha la seva única causa. Al final, el martell de tots els que ell ha considerat heretges ha estat una víctima més d’ell mateix. Amb més mala sort encara, perquè a peu de patíbul els focus l’han abandonat i han projectat la llum sobre José Luis Rodríguez Zapatero
Baltasar Garzón, antifranquista? A Espanya hi ha idiotes declarats o, pitjor encara, n’hi ha que volen fer passar tots els altres per imbècils.
