Que l’alcaldable del Partit Popular per Badalona, Xavier Garcia Albiol, és una persona de tracte més aviat brusc, llenguatge problemàtic i aparicions mediàtiques de naturalesa imprevisible ja ho sabíem. Els darrers dies ha tornat a saltar a la fama per una qüestió delicadíssima i alhora decisiva de cara als futurs comicis: la identificació d’un determinat tipus d’immigració amb un determinat tipus d’actituds associades a la inseguretat, la insalubritat i la delinqüència. Compte amb els qui s’han esquinçat teatralment els vestits, perquè aquest discurs radical, basat en una generalització perillosa i injusta, deriva de la negació d’un problema real que s’ha volgut ignorar de manera irresponsable. I compte també, molt de compte, amb els qui creuen que aquest és el to que ens convé: no vam néixer ahir, i tots sabem que aquest tipus d’històries i d’histèries no només acaben malament per sistema, sinó que no serveixen de res. Vull dir que, al meu modest entendre, resulta tan estúpid i contraproduent ignorar certes evidències estadístiques relacionades amb algunes comunitats concretíssimes d’immigrants o de qualsevol altre col•lectiu humà, com transformar-les en una excusa per ignorar la presumpció d’innocència, que sempre és una qüestió individual deslligada de qualsevol possible generalització.
El díptic editat pel PP -que ningú no oblidi que es tracta d’un díptic oficial del PP, no pas unes fotocòpies informals d’un senyor concret que es diu Xavier Garcia Albiol- és l’inici d’alguna cosa, i tots ho sabem. Per això abans no m’he referit a les properes eleccions municipals, o a les del Parlament de Catalunya, sinó “als futurs comicis” en general. És gairebé segur que en un futur ben proper les referències explícites a la darrera onada migratòria ja no seran excepcionals o marginals. De tot plegat, els grans partits n’hauran de dir per força alguna cosa que vagi més enllà dels quatre tòpics habituals. En cas contrari, a més de perdre credibilitat, perdran vots. Parlar d’aquests assumptes, en tot cas, no es pot traduir de cap manera en un repartiment d’acusacions sobre comunitats senceres, ni en un tracte vexatori cap a persones pel sol fet de provenir d’un determinat lloc. Potser sóc un tontet i un ingenu, però penso que la política hauria de servir per a resoldre aquests problemes d’una manera intel•ligent i funcional, sense necessitat de bordar, ni de fer generalitzacions que poden acabar molt malament, ni de publicar díptics amb fotografies equívoques i missatges taxatius. Si no és així, ja podem plegar.
El senyor Garcia Albiol té una considerable envergadura física i una mirada fulminant: podria ser, sens dubte, un bon porter de discoteca. Ara em diran, ja ho sé, que jo també estic generalitzant; el cas és que els porters de discoteca amb el físic de l’avi de Filiprim -el gran Llàtzer Escarceller!- no solen abundar. Sigui com sigui, a l’alcaldable Garcia Albiol voldríem dedicar-li una cançó fundacional de la música de discoteca: Born To Be Alive, de Patrick Hernandez, un francès d’origen espanyol que sempre ha cantat en anglès amb accent americà, i que l’any 1979 va publicar aquest veritable hit. Si els més joves de la colla no el coneixen, els hi recomano.
